Manchester obrera

Elizabeth Gaskell (1810- 1865), escriptora anglesa coneguda, en especial, per una magnífica biografia sobre Charlotte Brontë, és autora d’una sèrie de novel·les avui poc llegides, però indispensables per a un historiador o un sociòleg (més que cap novel·la de Balzac, i, gairebé diria, més que la major part de les novel·les de Dickens, home sempre tirant a amable i caritatiu). En elles, i en especial en aquesta que comentem avui, Mary Barton (traducció de Miguel Temprano, Barcelona, Alba Editorial, 2012), la primera de les que va escriure, publicada el mateix any que el Manifest del partit comunista, de Karl Marx (1848), Gaskell narra els avatars de la classe obrera a Manchester i altres indrets posant-hi de tant en tant els elements sentimentals que feien que aquesta mena de novel·les tinguessin molt d’èxit, precisament, entre les dones, més que els homes, pertanyents a les classes mitjanes de l’Anglaterra industrial. Ella mateixa, com sol passar, no formava part del proletariat, i per això va tenir la capacitat, o l’astúcia (com Dickens) de presentar les coses de manera que una classe mitjana emergent al seu país no s’arribés a espantar per les condicions miserables de vida de la classe obrera, i, en canvi, experimentés una mena de compassió benèvola que ni feia mal a la classe burgesa ni feia bé al Lumpenproletariat. En veritat, hi ha al món tan pocs escriptors que hagin pertangut a la classe obrera, que aquesta sempre s’ha trobat —quan ha sabut llegir— amb molt poca literatura que defensés els seus drets i els donés una mica de coratge.

El llibre incideix amb tant de realisme en les situacions en què va trobar-se la classe obrera industrial de la Manchester d’aquells anys —al cap i a la fi, som als anys en què la literatura o era gòtica o era realista, però sempre amb un toc de sentimentalisme romàntic com a rerefons—, que, els avatars del capitalisme havent portat als nostres dies, mutatis mutandis, a situacions semblants, hi ha trossos sencers de la novel·la que semblen haver estat escrits per explicar fenòmens i malvestats molt actuals. Així, per exemple: “Els grans casals continuen ocupats, mentre les cases dels teixidors i les filoses es buiden perquè les famílies que hi vivien han de traslladar-se a subterranis i habitacions de lloguer. Els cotxes continuen rodant pels carrers, els concerts continuen atapeïts, les botigues luxoses continuen plenes de clients mentre l’obrer es passa el temps vagant, mirant-se tot això i contemplant la seva dona pàl·lida i resignada a casa, els nens que ploren endebades demanant menjar, i com empitjora la salut dels amics i de les persones estimades. El contrast és massa gran”. En un episodi en què un acabalat ofereix una petita suma de diners al pare de Mary Barton, per anar tirant, aquest exclama: “No vull diners! Maleeixo la seva caritat i els seus diners! Vull feina; és el meu dret. Vull feina”.

Com era d’esperar, Marx va lloar Gaskell i els seus llibres denunciatoris —va parlar de “la gloriosa escola de novel·listes anglesos”—, i Dickens mateix va promocionar les narracions de l’escriptora i va donar-li feina en una de les revistes literàries que dirigia. Dickens té més geni, no hi ha dubte, però la Gaskell és més valenta a l’hora de denunciar unes injustícies que, comptat i debatut, ni la fregaven, perquè, com gairebé totes les dones escriptores de l’Anglaterra victoriana, formava part d’una classe tirant a acomodada. Més encara: segons la biografia de Dickens (la primera) del seu amic John Forster, l’escriptor convidava Gaskell a casa seva, en companyia de Carlyle, Thackeray i Hablot Browne; però quan s’havia de referir a l’escriptora davant del seu biògraf, només se li acudia dir coses com ara: “Don’t you think Mrs Gaskell charming?”. Enveja, no li’n podia tenir; respecte, només el que neix d’una misogínia condescendent. Sigui com vulgui, Elizabeth Gaskell forma part de la gran nòmina de dones escriptores de l’Anglaterra del segle XIX.