Tres dies molt a prop d’Alejandro

Allà als anys vuitanta ho deien els Ilegales, inefable grup de rock irat: “tiempos nuevos, tiempos salvajes”. No es podien imaginar llavors quina mena de salvatgisme portarien els nous temps, ara ja entre nosaltres. Aquesta aparent digressió ha de servir per situar els tres concerts que Alejandro Sanz ofereix a Barcelona per presentar el seu novè disc, La música no se toca, títol que, per cert, podria ser una resposta a la frase dels Ilegales. I és que Sanz baixa del Sant Jordi per acostar-se al seu públic en una sèrie de tres concerts al Palau de la Música.

Casualitat? Pot ser sí, però sent una mica perepunyetes potser es podria pensar que aquestes presentacions inauguren una nova resposta als temps salvatges que vivim, que s’estan carregant la indústria discogràfica. Sense tenir dubtes que a l’estiu, tard o d’hora, Sanz actuarà en un gran recinte, acostar-se a espais reduïts i fixar-hi la seva presència més d’un dia ben bé podria ser una resposta a la crisi que ara ja sacseja fins i tot el directe, fins fa uns anys últim refugi, ja rendit, davant dels canvis del mercat, accentuats per la davallada econòmica.

S’ha de dir que, malgrat tot, ningú no provi de comprar entrades, ja que els tres palaus es van vendre sencers en poc més de tres hores. Només quedarà l’opció d’Internet per mirar d’aconseguir entrades que, a última hora, els particulars no puguin fer servir.

Sanz ja va escollir Catalunya per fer l’únic concert estival a tot Europa, actuant als Jardins de Cap Roig a l’agost passat. En aquell concert només va interpretar un tema del disc que ara centrarà el repertori, el primer fet per la seva nova discogràfica, Universal. Ara, amb el disc al mercat des del passat mes de setembre, amb lideratge en descàrregues i vendes físiques i després d’escalfar-lo en una gira per l’Amèrica Llatina, Sanz arriba a Barcelona amb el material disposat per ser presentat.

El disc podria ser considerat un disc conservador, en el sentit que no ha volgut fer gaires experiments en moments d’estrena discogràfica i de salvatgisme i incerteses en un mercat canviant i imprevisible. Sense tocs flamencs, amb decidida vocació melòdica i pop, amb poques gotes de rhythm and blues, una forma que l’aproparia al mercat nord-americà, i reiterant els temes habitual a la seva gola —dona, amor, esperança, alegria de viure—, Sanz torna a ser en els seus 20 anys de carrera el Sanz de sempre, el més clàssic, el baladista, l’enamorat: “Te juro que es verte la cara y mi alma se enciende”. Sí, certeses en temps d’incertesa, que podríem dir. Ah, i una picada d’ullet a la seva carrera servida per Te traigo... 20 años, una mena d’autohomenatge que en directe portarà la cridòria a les platees. Es comprovarà la setmana vinent en tres palaus de bogeria. Alejandro torna. I ja són 43 anys.