Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
PENSANT-HO BÉ

Externalitzar

Tots tenim les nostres manies, i alguna és ben extravagant o tal vegada particular. A mi, per exemple, hi va haver un temps que la paraula sostenible em provocava urticària. No hi havia discurs en què no sortís, com si fes maco o quedés bé, tant hi feia si hi tenia o no sentit. Tot havia de ser “sostenible”. Ara ja no em fa tanta ràbia, per dir-ho ras i curt, perquè n’hi ha una altra que l’ha superada: externalitzar. M’ha costat molt entendre-la i em sembla que, un cop sabut què vol dir, ja he fet salat. Avui dia s’utilitza a granel, sobretot a les empreses, per a neguit dels treballadors.

L’externalització em sembla la manera més barroera amb què es van destruint els diaris, si és que van ser concebuts com un taller de notícies que funcionava amb una certa disciplina obrera, paraula dels clàssics. El procés de degradació ha estat imparable i, amb l’excusa de la crisi del sector —expressió igualment maleïda—, molts ens l’hem mirat com si no fos cosa nostra, quan en som còmplices. Aquesta cosa va començar per les rotatives i ara ja ha arribat a la redacció, després de passar per administració, publicitat, tècnics i pels serveis que els que manen ens van fer veure com a prescindibles quan de veritat donaven sentit a la nostra feina.

Els redactors hi hem caigut de quatre potes. Només ens hem adonat de la tragèdia en el moment que hem vist que res no funcionava per inèrcia sinó que tot plegat tenia molt sentit comú. Ningú no ens negociava millor el conveni ni ens donava un cop de mà a l’hora del tancament com la gent del taller; hi ha hagut administratius que han fet mans i mànigues per justificar-nos cada cop que hem perdut un rebut; a recepció ens han amagat mil i un cops, i no cal dir que els millors textos que han sortit publicats, una vegada arranjat l’ordinador, són els que han passat abans per documentació, fotografia, infografia, confecció i naturalment per edició. A nosaltres ens feien triomfar els altres.

Si els diaris empitjoren per als lectors més exigents és perquè cada dia estan més mal acabats. La implacable lògica empresarial ha esmicolat un procés de producció que s’havia millorat des de l’esforç i la complicitat dels treballadors. A partir de la solidaritat es feinejava per un bé comú, sabent que el diari pertanyia a molta gent, no només als que signaven les notícies. El xivarri ha estat substituït per un silenci sepulcral, tots amagats darrere una màquina, com si ningú volgués ser descobert, no fos cas que l’externalitzin. Tenim mala peça al teler. Tota la vida havia pensat que l’ofici de periodista consistia a anar a buscar notícies al carrer per després donar-los forma i jerarquia al taller, i ara resulta que ja les porten fetes, embolicades en un no res i a molt bon preu.