Alfons Cucó: La vigència d’un llegat intel·lectual i polític

Alfons Cucó fou un polític amb visió històrica del seu temps i del seu país i un historiador amb una forta motivació política. Es fa difícil destriar aquestes dues dimensions en qui fou, sobretot, un intel·lectual compromés amb la llibertat i el benestar dels seus conciutadans. Això per a ell significava superar dèficits històrics del País Valencià, com ara una feble consciència col·lectiva i una escassa exigència de reivindicació i reconeixement. Volia un País amb les màximes cotes de llibertat col·lectiva i d’autogovern, retrobat, amb un desplegament en plenitud de la llengua i la cultura pròpies. En principi, en un context de tipus federal i amb les connexions adequades amb la resta de l’àmbit lingüístic, és a dir, amb Catalunya i les Illes Balears, sense complexos estúpids ni mimetismes estèrils. Però també volia el país de la justícia social, de la igualtat de drets, de la compensació —per via de polítiques socials i estat del benestar— dels estralls que tot sovint genera un sistema econòmic a estones eficient (i a estones no tant) sobre les capes socials desafavorides, sobre les capes populars. Cucó era un valencianista, des de ben jove i de primera hora. També era un socialista. No s’ha d’oblidar cap d’aquestes dues vessants de la seua personalitat política.

Com molts estudiants compromesos de la seua generació, va desenvolupar una primerenca vocació política en oposició a un règim aclaparador i anacrònic, que avui molts no poden ni imaginar fins a quin punt era asfixiant. Cucó, que havia nascut a València el 1941, es va revoltar contra la manca de llibertats i contra l’esclafament del País, contra el conreu hipòcrita d’una retòrica florida d’exaltació de les glòries locals mentre es destruïa a consciència la personalitat col·lectiva, s’impedia el desenvolupament d’una cultura seriosa i s’atiava el procés de substitució lingüística. I val a dir que el conflicte no era entre un poble compacte i una instància de subjecció externa, aliena. Era molt més complex, amb línies de fractura interna.

Cucó va ser un dels organitzadors del primer Partit Socialista Valencià dels anys 60, que no arribà a assolir volada i continuïtat. Posteriorment encapçalà el Partit Socialista del País Valencià, ja en la Transició, una formació convulsa que recollia, entre tensions, una enorme vitalitat de projectes, d’idees i d’aportacions. Aquell PSPV amb tants líders tenia un discurs propi i un projecte de país i no seria gens difícil traçar-ne les línies a partir dels programes, les revistes i els llibres que inspirà. La llavor va fructificar de manera parcial en la singladura posterior, ja incorporat al PSOE.

No caldrà recordar ara la història ben coneguda de les frustracions de la Transició, del clima violent i intimidador atiat per una dreta feréstega, però també de les renúncies, les errades estratègiques o l’estranya timidesa, que de vegades semblava pròpia d’una mena de síndrome d’Estocolm, del partit resultant d’aquella fusió (el PSPV-PSOE), que va fer molt difícil l’establiment d’una hegemonia sòlida i resistent, malgrat els llargs anys de govern i les reiterades i amplíssimes victòries electorals, de les quals per cert participà Alfons Cucó com a senador més votat en comicis successius.

Alfons Cucó va traure les seues conclusions i en una etapa final se’n va apartar i va potenciar instàncies cíviques de trobada i enriquiment de la societat civil, com ara la plataforma Valencians pel Canvi, amb voluntat d’integració. Retornà a la vida acadèmica. Clogué l’etapa de la implicació política directa, però no abdicà mai el compromís cívic, i polític en darrera instància, amb els ideals de joventut, i de tota una vida.

L’any 2002, l’any de la seua mort en plena maduresa, publicava Roig i blau. La transició democràtica valenciana (Editorial Tàndem), un llibre cabdal en què analitzava els aspectes centrals de la “qüestió valenciana” i del conflicte identitari i, de manera aprofundida, l’agitada transició valenciana i el complex procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. Llibre fonamental, imprescindible, per a entendre aquella època i, singularment, l’actitud irresponsable de la dreta valenciana, que va fer naufragar un esperançador procés de retrobament del poble valencià. Aquest fou el darrer d’una sèrie de llibres molt destacats que havia començat amb Aspectes de la política valenciana del segle xix (1965) i, sobretot, amb El valencianisme polític 1874-1939 (1971), un volum que ens descobria un passat que hom havia volgut amagar i esborrar amb acarnissament. I entremig un seguit d’aportacions molt valuoses, que algun dia caldrà situar i ponderar amb deteniment: Republicans i camperols revoltats (1975), Sobre la ideologia blasquista (1979), Papers públics (1983), País i Estat: la qüestió valenciana (1989), El pensament valencianista 1868-1939. Antologia (amb Ricard Blasco, 1992), El valor de la nació (1995), Els confins d’Europa (1997), El despertar de las naciones (1999), entre altres.

Cucó va desenvolupar els darrers anys un interés molt marcat per temes relacionats amb la nació i el nacionalisme en contextos diferents del nostre, a la recerca segurament dels elements comparatius tan necessaris. Una prova d’això és que va inspirar la creació el 1997 de la col·lecció “El món de les nacions” (Editorial Afers-Universitat de València), a hores d’ara la col·lecció de referència sobre aquestes qüestions en català. Ell mateix en suggerí el títol, tret d’un llibre ben interessant de Salomon Bloom, The world of nations, publicat el 1941 a Nova York i que ací es va conéixer en la traducció castellana del 1975 (El mundo de las naciones. El problema nacional en Marx). Però el seu interés pel tema nacional in extenso i les seues manifestacions arran de la desintegració de la URSS a l’Europa central i oriental i a la regió del Caucas, o més enllà, com el cas del Kurdistan, o de Xipre, es materialitzà en informes i estudis recollits en llibres igualment valuosos.

L’estructuració territorial de l’Estat espanyol i la proposta d’un federalisme asimètric com a via de solució dels problemes seculars d’integració de la realitat plurinacional, que alguns menystenien o ignoraven, o consideraven superats, va ser un altre dels seus focus d’atenció apassionada, del qual dóna compte, entre altres, el volum La organización territorial del Estado (coordinat per Cucó juntament amb Joan Romero i Joaquín Farinós, PUV, 2002).

Tot plegat ens dóna a entendre quin hauria estat el seu ànim davant el moment que vivim a hores d’ara. La seua visió penetrant fou, certament, influent en un seguit de generacions i contribuí a conformar la visió contemporània del País. Tenim, per sort, el seu llegat intel·lectual. Caldrà reprendre’l, continuar-ne les línies d’estudi i proposta, valorar-lo en tota la seua enorme dimensió. Perquè anava al moll [SC1] de les qüestions que afecten la vida col·lectiva. El nacionalisme espanyol excloent i uniformador (construcció nacional espanyola com si res, Madrid macrocefàlic, esquema radial, espoli fiscal, els 400 millones, la marca España, etc.), enverina la convivència, la fa inviable. Un federalisme ajustat a la realitat plurinacional podria ser, encara, una opció. Cucó ja pensava en això. La qüestió nacional és molt important, no es pot menystenir o creure que simplement ignorant-la desapareixerà. Cucó va ampliar-ne el radi d’observació. Però al seu cap i al seu cor tenia sempre el País Valencià, els valencians reals, amb la clara intenció de contribuir amb els seus treballs i actuacions cíviques a evitar, de nou, la desorientació que històricament hem palesat en les conjuntures crítiques, d’inflexió, com l’adveniment de la República o la transició democràtica. En el primer cas no s’aconseguí ni tan sols un estatut. En el segon s’estigué a punt de frustrar la pròpia autonomia i, de fet, es va fer un mal enorme a la substància civil, a la convivència, al desplegament de les possibilitats culturals i socioeconòmiques.

A hores d’ara necessitem de nou una orientació, un projecte, una proposta, un discurs, idees clares sobre el País i l’Estat (com apuntava Cucó en un títol clau). La voluntat d’un poble es guanya amb propostes. La dramàtica situació actual exigeix alternatives. Ja s’albiren, afortunadament, elements de maduració d’un projecte de canvi en l’esperançador diàleg de l’esquerra i el valencianisme, però encara haurà d’avançar molt la definició d’una via pròpia, ben estructurada. Caldrà evitar, sobretot, una desorientació letal en aquesta conjuntura crítica que travessem. Les idees i l’exemple d’Alfons Cucó, que fou amic alhora de Joan Fuster i d’Ernest Lluch, ens hi poden ajudar.