MARGINALIA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Memòries d’Auster

'Diari d'hivern' és un llibre esplèndid. Es podia haver convertit en trama novel·lesca

Paul Auster.
Paul Auster.XAVIER BERTRAL (EFE)

Va ser l’olfacte de Jordi Herralde, i de ningú altre —no hi busquéssim gossos ensinistrats, els de millor nas, perquè al món dels llibres això encara no va d’aquesta manera, es necessita un lector de categoria per ser capaç de detectar la millor presa—, va ser la finesa lectora de Jordi Herralde, doncs, la que va arriscar-se a contractar el primer llibre important de Paul Auster, La trilogia de Nova York, i que després va mantenir aquest escriptor jueu i nord-americà entre els seus autors permanents, sense condicions. Així Anagrama ha ofert al públic castellanollegint els més de 25 títols que aquell ha escrit, per ara, essent l’últim aquest que ressenyem avui, Diari d’hivern, en castellà on ja hem dit, i en català a Edicions 62, traduït per Albert Nolla, tot a Barcelona, 2012.

Un títol hivernal com aquest denota una certa passió schubertiana (Winterreise) i, molt més a la vista, una immersió en el gènere de l’autobiografia. Quant al romanticisme de Schubert i les seves efusions sentimentals, el nostre llibre d’avui en queda estalvi, com era d’esperar en un autor de l’edat d’Auster i amb un ofici de narrador tan sòlid com ho és el seu. Quant al memorialisme, Auster sembla pouar, en aquest llibre, de dues fonts distintes: la que escau a les lletres angleses —memòries sempre distanciades, iròniques, en les quals l’ús de la tercera persona, en comptes de la rara segona, transformaria immediatament aquest llibre en una novel·la, o cosa semblant— i la que és pròpia del memorialisme en llengua francesa, que Auster coneix molt bé perquè va viure tres anys a la Provença —de debò, i no com Hölderlin, que va passar un any a la casa del cònsol alemany a Bordeus i diu, a les cartes d’aquest període, amb coneixement escàs de les diferències entre la grisor atlàntica i el sol mediterrani, que li agrada molt “la llum de la Provença”—: s’hi reconeixen ecos de les Confessions de Rousseau (potser són directament de sant Agustí) i, més a la vora de nosaltres, de Proust —com, per exemple, quan parla del record que brolla cada vegada que es veu, en mirar-se al mirall, la cicatriu que es va fer, de petit, en estripar-se la galta amb un clau que hi havia en una taula, tot lliscant per un pendent amb un trineu, tan feliç, tan criatura.

És un llibre esplèndid, que, com ja he dit, juga a ser unes memòries quan podria haver-se convertit, perfectament, en una trama novel·lesca. Tot fumador agrairà l’elogi que hi fa Auster del beure i del tabac —ell, que en tants episodis de la seva vida hauria pogut fer papers de Humphrey Bogart, sempre amb una cigarreta a la mà—; tot lector gaudirà de la descripció d’un accident de cotxe esdevingut a Nova York, anys enrere; de la mort dels seus pares; de la iniciació a la sexualitat —quan això era una litúrgia vaticana, molt enrevessada, parsimoniosa i angèlica—; de la trobada amb una prostituta que recitava Baudelaire, a París; de les delícies del caminar —que és el tempo que escau a tota escriptura narrativa; el teatre ha anat sempre més aviat amb mitjans de locomoció esperitats; vegeu Lope de Vega o Molière—; de la màquina d’escriure Olympia, que encara fa servir; i de dues coses més que cal subratllar.

La primera és la trobada amb la seva segona dona, també escriptora, de la qual diu el millor que es pot dir d’una dona: que ha excitat en Auster tant la conversació com la libido, o aquesta gràcies a la inflexió de la primera cosa; la segona és la lloança que fa l’autor del caràcter musical de la prosa —cosa que els noucentistes sabien molt bé, però que els autors dels nostres dies semblen haver oblidat: eufonia, catalans!—, element de l’estil literari, aquest, que a l’autor nord-americà deu venir-li, un cop més, ja de la magnífica prosa que permet la prosòdia de la llengua anglesa, ja de la teoria de la prosa dels simbolistes francesos entre Baudelaure i Valéry, passant, naturalment, per Mallarmé.

Fruïu, doncs, ara que ve l’hivern, amb aquest diari.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete
Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS