Setembre

Si no fóra perquè ocorre cada any, un creuria que hi ha hagut una catàstrofe. Sóc en un poble de la costa, assegut còmodament en la terrassa d’un habitatge antic, davant la mar. És de nit i mire com, enfront meu, es fan i es desfan les onades. Fa pocs dies, en aquest mateix poble, era una heroïcitat trobar aparcament, comprar al supermercat o plantar el para-sol a primera línia de la platja. La gent s’hi amuntegava per gaudir del sol, del bany, del passeig marítim. Ha transcorregut una setmana, només; al passeig, en comptes d’avançar-hi a colzades, només t’hi trobes algun jubilat de pas feixuc; a la platja, pots plantar el para-sol on vulgues; quant al sol, és el mateix, si no una mica més amable, més abellidor, car les temperatures han fugit dels extrems. Què hi ha ocorregut, doncs? Ha arribat setembre. Mes de final i de principi, punt d’inflexió, camuflat canvi de cicle. Incomptables pisos i bungalous i adossats, abans plens de llum, de sorolls i de tovalloles esteses, han quedat buits i muts. Tanquen, amb pany i forrellat, quasi totes les botigues; tanca el cine, tanca la biblioteca. Una gran part dels nadius, que durant el juliol i l’agost han fet l’agost, fan ara vacances lluny d’allà, en un poble de muntanya. Els carrers i les avingudes del poble, fins ara tan banals, han esdevingut enigmàtics entre altes finques enfosquides, talment gegants adormits. Els individus que et trobes caminant a vora mar semblen folls, solitaris empedreïts o autors d’obra críptica. Hi ha un desequilibri colpidor entre l’acumulació d’edificis i l’escassesa d’habitants. Sóc dins d’un poble fantasma, d’una ombra de poble, on aquell monstre anomenat La Majoria ha desaparegut i ha deixat escampades les cendres de l’estiu. Mentre la brisa nocturna i el so de les onades em fan massatge, cloc els ulls i m’imagine entrant per un dels moltíssims apartaments buits. Tanque la porta darrere meu, hi avance pel passadís, un passadís en penombra, encara poc polsós, però que ja fa tuf de resclosit; entre a un dormitori, sec a l’espona d’un llit d’on han tret els llençols. Damunt la tauleta de nit s’han deixat un despertador analògic. M’entretinc mirant-ne la circulació de la minutera. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Sabem que som vius perquè les coses es menegen, em dic; només els difunts ignoren el moviment. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. No crec que la pila aguante deu mesos, fins al pròxim juliol. Morirà sola, sense que ningú no perceba la sobtada interrupció del tic-tac. Pels foradets de la persiana abaixada passa la claror somorta de la lluna. Hi guaite. Al lluny, en la terrassa d’un habitatge antic davant del mar, veig un individu còmodament assegut. Deu tindre, si fa no fa, els meus anys i vist la meua pròpia roba. Què deu passar-li, ara mateix, pel cap? Qui ho sap! Potser simplement fa com jo: escolta amb goig, delectant-se, l’alé rítmic del mar. Un mar que, a diferència de l’estiu, de les piles dels despertadors i dels individus que, com ara jo, ens delectem escoltant-lo, no s’acaba ni s’acabarà mai.