Societat lixiviada

Com que ningú vol els residus prop de la seua casa, d’allò que sobra i res val i de la pudor que sovint desprenen, també es fuig dels lixiviats que generen els d’ascendència orgànica. Eixos líquids que condensen el substrat químic que els conforma quan es troben en mal estat i que tan problemàtics es converteixen en el poal del fem, en els contenidors o, sobretot, en els abocadors que, il·legals o no, s’escampen pertot arreu.

Diuen els experts que el millor lixiviat és el que no existeix, una utopia com la que referenda que el més ric és el que menys necessita, ja que mentre que el primer aforisme ens retrotrau –posem per cas- al inqualificable desgavell alacantí (anomenat cas Brugal), l’altre s’ha acabat per convertir en l’eslògan comercial d’una coneguda firma holandesa d’origen suec. És a dir, dos grans negocis: el produït per la fraudulenta gestió de les deixalles, per una banda, i per la venda de mobles desmuntats, per l’altra. Al remat, les dues cares del capitalisme: la corrupció i el consumisme, de què la nostra societat forma part indissoluble i sense la qual ambdues no en serien.

I és que el primer símptoma d’aquesta situació en què tots plegats ens trobem –uns més que altres, però cada cop menys- fou la pèrdua de referents i dels valors que a ells anaven nuats com el calçat s’ajusta al peu, el sobtat trànsit d’una forma de vida de possibilitats limitades a l’il·limitat dispendi esperonat per institucions i entitats en fallida tècnica. Tot valia en temps de trist record ara, en què els mateixos protagonistes que pretenen justificar allò injustificable per mitjà de polítiques antisocials participaren d’aquells memorables dies de vi i roses.

El lector avisat, tant de bo l’ignorant votant anònim, també qui escriu aquestes ratlles, tenim motius per a sentir-se malament si més no partícips per haver propiciat (in)directament un escenari tan lúgubre com el que decora el nostre decebut transitar cap al no res. No ens ha enganyat ningú, tampoc els que irresponsablement ens han col·locat on estem dilapidant fins i tot el que no teníem, referendats alegrement cada quatre anys com si res no passara i tot fóra possible. No hem fet els deures, ara que l’educació i l’ensenyament estan més desprestigiats que mai, no hem reflexionat emparats en un pragmatisme ferotge basat en un curt terminisme d’escàndol, en l’endemà i prou.

Vivim en una societat lixiviada, putrefacta per a ser més precisos, en què el problema no és només la tèrbola situació a què estem condemnats (el femer de què ja formem part a hores d’ara) sinó el pòsit enverinat que aquesta va deixant malgrat que encara no es veu ni encara fa massa olor, però que ningú es capaç ni de prevenir ni molt menys de tractar.

Els lixiviats que produeix en la societat la prima de risc per la manca d’escrúpols dels financers i dels polítics a l’ús són un gravíssim problema present i futur, una qüestió sense resposta, una inquietant incògnita per resoldre, un compte pendent que prompte o tard caldrà satisfer.

Albert Ferrer Orts es profesor del departamento de Historia del Arte de la Universitat de València