A la recerca del jardí metropolità

Adam llaurava la terra i Eva paria enmig d’immensos dolors. Mentre la suor els regalimava per la front, aquella maledició divina que el creador els va imposar per desobeir, veien a la llunyania la refrescant exuberància del jardí de l’Edèn. Déu no els anava a deixar que se n’escapessin tan fàcilment, o sigui que va encomanar a un àngel i a una espasa flamejant que els recordés constantment la impossibilitat de tornar a l’indret idíl·lic, verd i on no existien les complicacions. El del paradís és un dels mites occidentals que més han marcat la manera d’entendre el nostre lloc al món. I la ciutat.

El parc urbà, entre altres, respon a aquesta reminiscència del paradís perdut. I aquests dies és l’aniversari d’un d’aquells edens de ciutat que posseeix Barcelona. El 7 de juny de 1912 va obrir portes el Turó Park, una gran finca destinada a la diversió de la ciutat que acabava en el que ara és la plaça de Francesc Macià. El terreny era propietat del matrimoni de Josep Bertrand i Manuela Girona i superava els actuals límits del parc. Allà hi va haver muntanya russa, guinyols i globus aerostàtics...

Al cap de quinze anys, quan ja no hi havia ni firaires ni camells per divertir la canalla, l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí va decidir reconvertir-lo en un gran jardí perquè els veïns en traguessin profit. I van arribar les alzines, els til·lers, els recorreguts interiors... Una decisió d’un home avançat a l’urbanisme i al paisatgisme del seu temps. Cent anys després, la ciutat s’enfronta a la mateixa pregunta: què es pot fer amb el verd a la ciutat?

Com ha de ser el parc del futur? És sostenible en l’actual situació econòmica i ecològica el model tradicional? Aquestes són les preguntes existencials que prova de respondre aquests dies el paisatgisme. Barcelona té en gestació tres projectes urbanístics vitals: la remodelació de la plaça de les Glòries, la intervenció sobre les vies del tren d’alta velocitat a la Sagrera i les 16 portes de Collserola. Són les costures d’un nou discurs urbanístic que està constituint la ciutat. En última instància, una reflexió sobre el paper que ha de jugar la natura a la ciutat.

Fer parcs i jardins a l’estil de Rubió i Tudurí (Maó, 1891 - Barcelona, 1981) o com el Parc del Laberint d’Horta (el més antic que es conserva a la ciutat i d’autoria de dissenyadors italians i francesos) és ara impensable. El paradigma de submissió de la naturalesa davant del poder humà, finalment l’essència clàssica del jardí, ha canviat radicalment. A l’article El jardín del futuro: entre la estética y la tecnología, l’arquitecte i professor polonès Josep Rykuert ho defineix breument: “portar la natura a la ciutat i fer útil la natura al ciutadà”.

“La figura del paisatgista no desapareix. El dissenyador de parcs ara busca la continuïtat, crea recorreguts. Abans el que es pretenia era generar encreuaments, centres, eixos, en definitiva, la necessitat d’acotar l’espai”, explica el doctor arquitecte Enric Batlle, professor d’urbanisme i paisatge a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès.

Aquest esperit es troba al Camí Comtal, la intervenció sobre la Sagrera, encara en fase de planificació. Els dissenys dels arquitectes catalans AldayJover i RCR associats amb l’holandès West 8 proposen un gran parc lineal, que vol connectar el que eventualment es faci a les Glòries, amb la Ciutadella, amb el mar... Una autopista verda de sortida i de connexió amb el territori.

El mateix passa amb les 16 portes de Collserola. Més enllà de la polèmica respecte de la manera com l’Ajuntament de Barcelona ho està desenvolupant, el fons de la iniciativa compta amb un gran consens. La necessitat d’augmentar la interrelació entre la muntanya i la ciutat. L’actuació integral als barris fronterers es veurà completada amb l’acabament del passeig de les Aigües, que suposarà la creació d’un corredor verd de més de 20 quilòmetres de llargària. Des del consistori esperen que tot el procés es dugui a terme en uns 20 anys.

El parc té adherida a la pròpia natura un reclam monumentalista. Les fonts, els laberints de bardisses, les grans estàtues són algunes de les fites tradicionals. Batlle creu que en el nou paradigma, aquesta funció la compleix la línia, la simplicitat. “També hi ha de tenir cabuda l’agricultura, fa molts anys que parlem d’aquesta mena d’usos a dins de la ciutat”, assegura. Té tendència, així, per una monumentalitat nova, diferent, bucòlica.

L’arquitecte posa com a exemple el que va passar amb un parc públic inacabat a Esplugues de Llobregat, tocant a la Diagonal. “Per la crisi es va aturar el projecte. Com que el solar es va quedar buit vam decidir cobrir-lo plantant una barreja de llavors de diferents espècies, entre les quals l’alfals. Estèticament era bonica, la diferència entre altures i colors. I resulta que alguns dels pastors de Collserola van decidir portar-hi els ramats d’ovelles i ara s’ha generat una connexió entre els espais”, explica.

El nou paradigma, però, “no és un tema merament estètic”, afegeix el regidor de medi ambient de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Puigdollers (CiU). “El gran projecte és que el verd sigui una part intrínseca de la ciutat i que sigui sostenible”, diu. “La discussió entre la plaça dura i la plaça tova s’ha mort”, coincideixen el regidor i l’arquitecte Batlle.

La crisi econòmica i la consegüent necessitat d’optimitzar recursos ha afegit dinamisme al debat de la sostenibilitat als jardins. “La crisi accentuarà molts defectes dels quals, per exemple, pateix Nova York, com ara problemes d’asfalt de carrers i instal·lacions de metro. Comparada amb altres ciutats, Barcelona és brillant, neta, però segurament la crisi repercutirà en el sistema de neteja, que ha millorat però que no acaba de funcionar bé del tot i, sobretot, en la conservació de parcs, que això sí que està malament”, adverteix l’arquitecte Oriol Bohigas.

El discurs smart que promou l’Ajuntament de Barcelona intenta respondre tecnològicament als problemes de les àrees verdes, explica Puigdollers. Aspersors intel·ligents que mesurin els nivells d’humitat i reguin només quan calgui, ús d’adobs més amigables amb l’ambient... “Els arquitectes també hem de ser conscients que els dissenys han de tenir valors ecològics. Pensar, per exemple, com es pot reutilitzar l’aigua de la pluja per garantir la sostenibilitat del rec. O bé optar per espècies més autòctones, per exemple”, afirma Batlle.

Els jardins, com el transport públic, són deficitaris per naturalesa. Però és una inversió pública irrenunciable. Ser enmig de la ciutat i veure com un agró pesca en un estany és un valor que no es pot perdre. És irrenunciable perquè respon a l’etern intent humà de desafiar l’àngel i l’espasa i tornar al Paradís perdut.