Constantí i l’IBI

S’acaba de publicar l’edició bilingüe (llatí i català) de La falsa i inventada donació de Constantí de Lorenzo Valla (Adesiara editorial). Un llibre que, com deia fa uns dies a aquestes mateixes planes Jordi Llovet, no és per a tothom, però que pot fer pensar sobre el present a qui s’hi acosti. La traducció d’Alejandro Coroleu Lletget és brillant i manté en català els tocs retòrics i ampul·losos del llatí original. L’objectiu del llibre era desmuntar les pretensions terrenals del Vaticà sobre els territoris de Nàpols i Sicília, però en el curs del debat hi ha reflexions que haurien de fer reflexionar la Conferència Episcopal espa-nyola.

El text de Valla tracta de demostrar que les pretensions territorials del bisbe de Roma, basades en la presumpta donació feta per Constantí en convertir-se al cristianisme, són vanes. I ho són perquè la dita donació no va existir. El document que, pretesament, ho acredita, no resisteix ni l’anàlisi històrica (fa referència a fets posteriors a la data en què hauria estat escrit) ni la filològica (hi ha expressions que no corresponen al període de la imaginària redacció).

Però l’argumentació és també demolidora en matèria teològica. Poc més o menys ve a suggerir que una donació de béns a l’Església seria simonia (oferir riqueses a qui només s’ocupa de l’esperit). Això escriu Valla: “De quina manera romandrà incòlume la innocència dels sacerdots enmig de riqueses, magistratures i quefers mundans? Hem renunciat a les coses terrenals per cobejar el mateix amb més abundància? I hem rebutjat els béns privats per poder posseir els d’altres persones i aquells que són públics?”.

Escrit fa sis segles, el llibre encara serveix per discutir l’apropiació de béns públics pels seguidors de Monsenyor Rouco Varela i la seva pretensió de no pagar impostos, passant per alt que els Evangelis diuen que cal donar al Cèsar el que és del Cèsar. Hi ha alguna cosa més del Cèsar que els tributs? De no ser que siguis una gran fortuna defraudadora i el Cèsar te’ls perdoni.