Soldats i pagesos

El començament de la novel·la L’hoste de Job captura amb quatre pinzellades: un poble cremat pel sol en una terra de secà, una caserna, una església, una carretera, mitja dotzena de cases i el xiulet d’un tren. El temps sembla aturat. Dins una taverna, un caporal irat i un parell de reclutes que passen de la broma a la por, tots tres enterbolits pel vi, i un taverner que se’ls mira, murri, com si sempre hagués estat a l’altra banda del taulell, talment un bàrman de western. Les primeres pàgines de la que fou segona novel·la de José Cardoso Pires (São João do Peso, Portugal, 1925; Lisboa, 1998), defineixen el to de les que vindran després i anuncien una galeria de personatges atrapats en una existència modesta, quan no directament pobra, amb un horitzó d’expectatives minso, a tot estirar il·lusori. Els soldats i els pagesos resulten, de fet, intercanviables, i l’uniforme dels primers és com una disfressa temporal dels segons: “Aquesta roba, aquest simple número de regiment, els allunya de la terra, de la plana que s’obre a dos passos d’on són”.

Hi ha, és cert, un pretext argumental, que la solapa del llibre esmenta i que l’autor subratlla al títol: l’hoste és un capità nord-americà, que dirigeix uns exercicis de tir assistit per militars portuguesos; Job simbolitza la terra i la gent ignorada que acull aquest visitant vingut d’un món llunyà i superior; Job són aquests pagesos que porten un cordill com a cinturó, que caminen de poble en poble buscant feina —sovint acaben a Lisboa treballant a la construcció— i que s’arrisquen a recollir espoletes al camp de tir per revendre-les. El contrapunt d’aquests homes pacients, vençuts per la misèria insuperable del camp, són les dones, tossudes i valentes, que s’enfronten a la Guàrdia Nacional Republicana reclamant pa per alimentar la família i feina pels marits.

Però, com dic, la figura del capità Gallagher no deixa de ser un pretext (de fet, no apareix fins a la pàgina 106) que desencadena, això sí, una petita tragèdia. El mateix Cardoso Pires expressa a la nota final el seu distanciament de la denúncia social (seria interessant comparar L’hoste de Job, escrita entre el 1953 i el 1963, amb Claraboia, la primera novel·la (1953), inèdita i ara rescatada, de José Saramago, campió de la novel·la compromesa i intel·lectual combatiu típic, que gaudeix d’un reconeixement (entre nosaltres que mereix i no té Cardoso Pires). Diu que busca la “moralitat” i el “clima humà”, i sens dubte els troba: la pobresa rural en la dictadura salazarista s’universalitza gràcies a uns diàlegs vius, un desplegament coral de personatges, sàviament entrelligats, un ritme àgil i nerviós, amb reiteracions i represes narratives, barreja de verbs en present i en pretèrit, amb ràfegues de potència poètica, com quan descriu la banalitat d’un post militar comparant-lo amb una “fonda de viatgers armats, uns que arriben, altres que se’n van, sense temps per deixar-hi una mica del seu gust, de la seva intimitat”.

És llàstima que, contra el que ens té acostumats l’excel·lent editorial de Pollença, el text de la novel·la presenti força descurances (comes sobreres i d’altres que falten, diàlegs mal puntuats) i la traducció, d’Anna Cortils Munné, que sona bé en general, contingui un nombre excessiu d’imprecisions, males comprensions i falsos amics que, amb una mica més de sentit de la llengua i una bona tasca d’edició, s’haurien pogut esmenar. Amb tot, el valor de la novel·la s’imposa sobre aquestes limitacions.