Errors monumentals

Fa uns dies s’anunciava en aquest mateix diari la intenció de l’Ajuntament de Barcelona de “recuperar” un tros de la part sud de la muralla romana, al carrer del Sotstinent Navarro. La recuperació comportarà l’enderroc d’algunes cases, una operació important finançada per l’Ajuntament i per un hotel de luxe que es construeix en el llenç interior de la muralla i que, segons les notícies aparegudes, suposarà descobrir uns 40 metres més d’aquest monument i que ha estat debatut fa pocs dies en unes jornades al Museu d’Història de Barcelona. No podem evitar preguntar-nos sobre el motiu d’una decisió com aquesta, ja que no estem parlant de restaurar una galera, un tapís o qualsevol altre objecte que com a objectes tenen sentit en si mateixos. Aquí estem parlant d’una construcció que forma part de la ciutat i de la seva estructura. Restaurar, en aquest cas, és enderrocar cases que es van construir aprofitant la construcció romana amb un sentit pràctic innegable i obeint a un impuls que va ser comú a moltes altres ciutats europees.

Restaurar implica en certa manera corregir, endreçar, tornar al seu lloc alguna cosa; implica una equivocació prèvia que es repara. Però estem segurs que s’ha de corregir? L’amortització de la muralla forma part de la ciutat, com tan bé expressa l’església de Santa Àgueda, construïda sobre la muralla afegint voltes entre les torres per ampliar la seva base, com es pot veure des de la plaça de Berenguer. Establir categories segons les quals unes coses són d’interès —el romà, el romànic i el gòtic—, i d’altres no, és complex i allò que pot resultar indiscutible des del punt de vista de la recerca històrica pot no ser-ho des del conjunt de la ciutat com a entrellat urbà.

Les restauracions com aquesta poden dur-nos a una neteja històrica de la ciutat que acabi amb alguns dels seus valors més genuïns com ara la superposició i les contradiccions que comporta. Netejar-les, eliminar-les, és també esborrar un passat que ens pertany, i això inclou coses que ara a alguns els semblen equivocacions. Al meu entendre, és tan equivocat enderrocar les cases afegides a la muralla com ho va ser en el seu moment suprimir quatre plantes de l’edifici de l’Ajuntament de la plaça de sant Miquel o dedicar el Born a un memorial de les excavacions, per més interessants que siguin les lliçons que en podem extreure. No ens podem construir un pas-sat millor.

És tan errat enderrocar

El monument romà, especialment en aquest tram, queda afligit per la seva cota, més baixa que el carrer, i acaba per conferir un aire de darreres sòrdids a aquella part de la Via Laietana que no l’arreglarà la fórmula de més muralla sinó la de més activitat. Crec que hauríem d’admetre que n’hi ha prou amb intuir la presència de la muralla i és més emocionant buscar-la i trobar-ne un tros dins d’un pati o a l’interior d’un restaurat pakistanès al carrer Avinyó. Recórrer la ciutat buscant aquestes petites evidències és més inspirador que no pas veure tot d’una un gran tros de muralla.

No fa gaire que el Grup Recerques en Antiguitat Tardana de la Universitat de Barcelona apunta la hipòtesi —amb una prudència lloable asseguren que tan sols és una hipòtesi— que Santa Maria del Mar, antigament Santa Maria de les Arenes, ocupa la situació d’un amfiteatre romà, basant-se en el supòsit que en recintes emmurallats petits els amfiteatres es construïen fora. D’aquí, segons ells, el nom d’Arenes —i no de la platja exactament—, i també la traça obliqua del carrer Plateria. Sentir això fa que ara mirem Santa Maria i intuïm el monument i per fer-ho en volem saber més, cerquem gestos entre les cases que l’envolten o en el parcel·lari antic per descobrir-ne proves, i mentre ho fem teixim una íntima complicitat amb la nostra ciutat. I no necessitem que ens enderroquin res per veure-ho, n’hi ha prou amb saber-ho i sentir-ho!