Artesans modestos

És possible un retorn a la sensatesa? Hi ha símptomes que sí. Alguns títols semblen coincidir en la vindicació de l’ofici ben fet, per damunt de la frivolitat i l’espectable. Narcís Comadira ha complert 70 anys i el regal l’ha fet ell: un esplèndid re-cull, Lent, celebració de la poesia i de l’art com a expressió d’una visió humanista del món avui amenaçada.

Vicent Alonso a En l’aspre vent del nou món continua la seva recerca, en un estil personal i reflexiu, sobre la capacitat del llenguatge poètic per donar sentit a la realitat. Marcel Riera, a Llum d’Irlanda, premi Carles Riba, recorre a un país llunyà per parlar de sentiments i conflictes que podem reconèixer. Vetlla, premi Octubre, de Jordi Llavina, és una narració en vers que, amb una història d’amor com a pretext, exposa la funció il·luminadora que pot tenir la literatura en les nostres vides.

Tots usen el vers, sense caure en el virtuosisme; una dicció clara, propera a la llengua parlada; una retòrica accessible, que no vol dir tothora fàcil; no volen enredar el lector com altres que fan veure que frases mal girbades amaguen qui sap quanta saviesa; i no s’erigeixen en sorollosos salvadors de res. L’actitud de l’artesà modest pot tenir més acceptació i ser més útil que la del joglar pretensiós.

 Deixar de mirar la natura com una zona verda i recuperar la comunió que hem perdut amb ella fins a sentir-nos-en aliens: aquesta és la singular proposta vital i alhora suggeridor experiment literari, que complementa la seva obra plàstica i que l’artista de Sant Pol de Mar ofereix aquí. L’obra, que arriba vuit anys després del ja també celebrat poemari Obreda, està dividit en vuit secci-ons i tres addendes, que recullen la intransferible intimitat entre el món natural i el llenguatge que tant marca la seva trajectòria.

S’edita per primer cop l’obra poètica d’aquesta autora argentina (1920-1999): 11 volums que publicà en vida més un que n’aplega els inèdits. Alguns han anomenat surrealista la seva brillant manera d’anomenar l’estranyesa de la vida. La mort, el pas del temps, allò que és sagrat i el profà i el consol d’una vida incomplerta a partir de les paraules van justificar una intensa vida poètica. El volum, doncs, tot un esdeveniment.

Poc abans de morir fa deu anys, els poemes el feien plorar però la pintura li donava alegria, ha explicat la néta de Hierro. Ara apareix una selecció de la seva composició lírica acompanyats d’un centenar de peces de la seva obra gràfica, inèdites fins ara i rescatades de la seva fundació a Getafe. Una excel·lent manera de commemorar la dècada de la desaparició d’un autèntic renaixentista, el valor del qual no ha parat de créixer els darrers anys.

La celebració, que bordeja els límits de la versemblança, sempre ha estat més difícil que l’elegia i fa temps que el poeta valencià (1963) es llançà a transitar la senda menys fàcil: el cant. I torna a sortir amb vida d’aquell amor a la vida. I ho fa quatre anys després dels seus elogiats versos de Si temierais morir. Si allà el cant estava destinat més a l’esperit, aquí, amb la mateixa música, està dedicat al món, en un nou pas endavant en la seva obra.

Blake (1757-1827) és un compendi paradoxal d’afany de comprensió i de rebuig de la raó: no hi ha progrés sense oposició de contraris: el bé i el mal són igual de necessaris.