La il·lusió catalana

El nom d’August Rafanell va saltar a la palestra el 1990, quan va signar amb Albert Rossich un pamflet on es deia que el procés d’extinció del català “pot quedar sentenciat d’aquí a uns cinquanta anys, quan l’última generació que haurà tingut el català com a llengua materna l’abandoni per adreçar-se als seus fills”. El 2040 s’acosta i aquell pronòstic no té perspectives de complir-se; segons l’últim Informe sobre la situació de la llengua catalana, no solament les persones que tenen el català com a llengua materna no l’abandonen per adreçar-se als fills sinó que un “cert flux d’atracció del català fa que alguns castellanoparlants triïn el català per a transmetre als fills”.

 Si la prospectiva no és el fort de Rafanell, com a historiador de la llengua i la cultura catalanes ens trobem davant d’una figura que creix amb cada obra que escriu. L’any 1999 va publicar La llengua silenciada, una innovadora incursió en la vida del català entre el 1500 i el 1850 en forma d’assaig d’història cultural. A continuació va venir El català modern, amb un pròleg de Rossich que definia molt encertadament els dos trets singulars de Rafanell: la voluntat d’estil i la llibertat interpretativa respecte a la història canònica. El còctel d’erudició, intuïció i intel·ligència que Rossich imputava a Rafanell va arribar al zenit amb La il·lusió occitana (2006), que va rebre merescudament el qualificatiu de “monumental” tant per les seves dimensions com per la seva importància.

Amb aquests antecedents Rafanell publica ara Notícies d’abans d’ahir. La primera part torna a ser una arreplega d’estudis escrits “des dels marges de la literatura acadèmica”; i torna a aparèixer la voluntat de salvar la (intra)història per mitjà de testimonis silents o silenciats. La diferència és que ara Rafanell escriu sobre el XX, i també que l’obra inclou il·lustracions sucoses. Les dues peces més rafanellianes d’aquesta part, de fet, en depenen: en una es tracta de cartografiar la frontera entre el català i l’occità i en l’altra, d’establir literalment sobre el terra “els límits septentrionals de la catalanitat”. La segona part del llibre és una revisió de la “mala vida” del català sota el franquisme. Com a frontissa entre totes dues parts, un assaig sobre Antoni Griera vol preservar de l’oblit l’anticanònica història d’un filòleg català addicte a Franco.

Aquesta segona part dedicada al franquisme és una nova exhibició de Rafanell. Amb el seu domini de les fonts, descriu amb precisió etnogràfica la “devastació de la catalanitat” encetada el 1936, que amb el reble de la immigració dels anys 60 va significar l’anihilació de la “vella Catalunya” catalanòfona. En aquest relat cal parar atenció a episodis especialment rellevants per entendre la complexitat del període. Un exemple pot ser la “desfeixistització” de 1945: al mateix temps que Franco retira el salut romà, sondeja els escriptors catalans perquè tornin a una certa activitat pública i el governador civil de Barcelona proclamava el retorn del català “al acervo común de nuestra riqueza idiomàtica y cultural”. En aquella Espanya catòlica, un altre episodi interessant és el de l’Església catalana convertida en “sagrera” de la catalanitat, que té entre altres manifestacions la revifalla dels jocs florals municipals “a l’empara de les sotanes”. I també és molt interessant seguir el trànsit de la política d’extermini a la de relativa transigència dels anys 50, quan els primers tractats amb els Estats Units empenyen el règim a “rentar la cara a la seva fatxada totalitària”. Des de 1951, per posar un sol exemple, els premis Ciudad de Barcelona accepten participacions en català. Encara que les restriccions dominessin “fins ben entrada la dècada dels seixanta”, el punt d’inflexió ja era un fet.

En un moment del relat Rafanell fa una pausa i es pregunta per les arrels doctrinals del nacionalisme lingüístic espanyol (d’un nacionalisme, per cert, que perviu avui dins i fora del PP). Si Rafanell aprofundís la seva incursió en la història de les ideologies lingüístiques, potser descobriria que aquestes arrels s’assemblen molt a les del nacionalisme lingüístic català (“una nació, una llengua”), i tot plegat podria servir-nos per entendre les querelles lingüístiques del segle XXI. Potser Rafanell ja està preparant unes Notícies d’avui?