El castellà no serveix per a res

Quines ganes que tenia de fer aquest titular. És el que se’ns ha dit tantes vegades als parlants de català, i sobretot als aprenents de català, davant la possibilitat —molt més seductora— d’aprendre una llengua amb la qual es poden fer coses de debò i anar pel món. Doncs un viatge d’uns dies a dues capitals europees, Hèlsinki i Tallinn, ha servit per verificar que, de fet, el castellà tampoc serveix de gaire si et vols fer entendre, i el tòpic aquell que “les llengües serveixen per comunicar-se” només et valdrà si domines alguna llengua que realment serveixi per comunicar-se. I no és el cas del castellà.

No cal ni dir que una llengua sempre és un instrument útil si l’objectiu és accedir a una cultura. Saber castellà resulta essencial si tens interès a llegir Cien años de soledad en la llengua original, però l’argument també et val per al català mateix si vols llegir Rodoreda o per al grec antic si et vols enfrontar a Homer sense intermediaris. Saber idiomes és bo en si mateix, i per tant no hi hauria d’haver retret possible davant d’algú que destina el seu temps a una llengua qualsevol, sigui quina sigui. Els dubtes —i els escarnis— vindran de la dedicació a una llengua que pressuposem menys capaç, amb menys difusió o senzillament inferior.

La comunicació es regeix per uns mecanismes que pretenen maximitzar els esforços dels dos intervinents en l’acte comunicatiu a través d’un intercanvi cooperatiu, tal com va teoritzar Paul Grice amb les màximes del principi de cooperació. Diguem que, de manera natural, tendim a fer-ho fàcil per fer-nos entendre i que ens entenguin (també n’hi ha que tenen un estil volgudament obtús, però això ja és tota una altra cosa), i això comporta acomodar el missatge a uns mínims de claredat, síntesi i precisió. Així mateix, optem per facilitar el canvi de llengua en el cas que dos parlants comparteixin una de les llengües que saben. Si algú té les llengües L1 i L2 (és doncs bilingüe) i algú altre només la L1 (és doncs monolingüe), la mateixa pragmàtica de la comunicació portarà els parlants, de manera natural, a convergir a la L1.

El problema, com es pot veure, és quan la llengua L2 del primer és la L1 del segon, perquè el canvi de llengua, lluny de ser estrictament espontani i cooperatiu, serà també un gest polític —d’immobilisme en un cas i de submissió en l’altre—, i estarà marcat pel conjunt de creences al voltant de la qualitat de la llengua de cadascú. És aquí on es barregen la història de la llengua, la memòria de les persecucions si n’hi ha hagut o la solidesa de la pròpia autoestima. Quan algú diu, doncs, que les llengües serveixen per comunicar-se, està formulant un enunciat polític amb què dona per fet que la comoditat de fer-se entendre cancel·larà la pretensió de l’altre de fer servir una llengua que ell no té per què saber.

Què passa, però, quan els dos interlocutors no comparteixen llengua? Serveix de gaire a un turista català adreçar-se en castellà a un recepcionista d’hotel estonià? No pas. En contra del mantra que el castellà és una llengua internacional, avui dia el castellà és una llengua sobrera si no viatges a un país de parla hispana, és a dir, allà on els parlants tenen el castellà com a L1 o L2 (per tant, en indrets on fàcilment es poden aplicar principis senzills de pragmàtica i la comunicació és espontània). Sempre es pot donar la circumstància que sigui l’altre qui sap castellà (un recepcionista, una cambrera, un taxista), però en aquests casos el canvi de llengua no és més que un altre gest polític que forma part de la ficció representada pel turisme. Per molt que es digui que amb el castellà pots anar a tot arreu i amb el català no, el cert és que l’única llengua al món que pot complir el paper de vehicle de comunicació entre parlants nadius de llengües diferents és l’anglès, convertit de fet en llengua global.

Cal el castellà per anar pel món? És evident que és el passaport perfecte si vols anar a l’Amèrica Llatina. Però trenta anys després de la independència d’Estònia, el recepcionista de l’hotel no parlava el rus.