La tragèdia de la Gisèle: viure i morir al carrer

La Gisèle va ser notícia el dia que va morir. No en va transcendir el nom, ni detalls de la seva vida, però quan el 27 de març es va trobar una dona indocumentada morta al port de Barcelona, el succés va acaparar tota l’atenció. Un interès sobtat que probablement no va tenir en vida per part de les desenes de persones que li van passar pel costat sense mirar-la, o sense veure-la. Feia un any, com a mínim, que vivia al carrer, al parc del Mirador de Montjuïc. Es va suïcidar als 42 anys, llançant-se pel pont de Porta d’Europa. Solitària, vivia condicionada per un trastorn mental sever i la doble victimització de ser una dona sensesostre.

“Vam haver de picar pedra per guanyar-nos-en la confiança”, explica Víctor Sáez, de 33 anys, educador social de l’equip de carrer del programa d’acollida de la fundació Arrels, que assisteix persones sense llar. “Gran part de l’activitat del seu dia a dia era a la via pública. Tenim constància que dormia al carrer, encara que de vegades dormís a cobert”, explica Sáez, que va tenir-hi tracte durant l’any abans de morir. Va aconseguir que acudís al local d’Arrels, al carrer Riereta de Barcelona. “Era un gran canvi passar de veure-la dues vegades al mes, a vincular-la al centre obert, on podia anar a agafar roba, dutxar-se, passar la tarda…”. Allà va ampliar el seu cercle i el seu seguiment.

Moltes persones que viuen al carrer conviuen amb problemes de salut mental. L’última enquesta d’Arrels detalla que el 18% dels entrevistats (289) manifesten patir trastorns mentals. En el cas de la Gisèle, fins i tot suposava ingressos involuntaris en centres de salut. Estades breus, i després sortia, o s’escapava. “A vegades desapareixia”, explica Sáez. Per això, quan dos dies abans de morir va dir que passaria un temps fora, no van sospitar res. Sáez i els altres companys d’Arrels van trigar a assabentar-se que la Gisèle havia mort. “Un usuari ens ho va explicar, ho vam saber per la mateixa comunitat”, explica.

Les primeres passes de la Gisèle a Espanya daten de 2008. A poc a poc, la seva relació amb les institucions s’intensifica. La Gisèle és víctima de violència masclista continuada, expliquen fonts policials. Viu en diferents punts de Catalunya. La seva presència al carrer també creix, i en paral·lel les identificacions policials. Almenys des de mitjan 2020, viu a Barcelona, que és quan l’equip d’Arrels la detecta al parc del Mirador. “Amb prudència, a poc a poc fas el pas d’acostar-t’hi. Primer ens saludàvem, fins que un dia em va demanar un euro. Com que estava recollint algunes coses, li vaig llançar l’ham del centre obert d’Arrels, por si volia agafar roba o alguna altra cosa”. I a partir d’aquell moment la relació es va anar afermant, sense que la Gisèle compartís gaires detalls de la seva vida. “Una relació de vincle i confiança no sempre passa per tenir informació de la persona”, apunta Sáez. De vegades parlava d’uns “amics”, però Arrels sospita que tenia una xarxa personal “feble”.

Havien topat amb un cas d’“alta complexitat”: dona, al carrer, amb problemes severs de salut mental i d’addicció. Amb un “treball en xarxa” amb l’Ajuntament de Barcelona i els psiquiatres que la tractaven, van intentar ajudar-la. “Era una dona immigrada i indocumentada, possiblement amb algun grau de discapacitat, a la qual s’havien de garantir els drets”, analitza en Víctor en relació amb els problemes afegits que es van anar trobant. L’obsessionava obtenir el passaport, i van intentar gestionar-ho amb una educadora social municipal.

“Ens vam acostar a ella fins on ens va deixar, sense traspassar les línies que ens va marcar”, indica Sáez, que explica de forma pedagògica en què consisteix la seva feina al carrer amb persones sense llar. Se n’hauria pogut evitar la mort? Aquest final tràgic? “La cronificació de viure al carrer ja és tràgica”, adverteix Sáez, que, malgrat això, admet que no té una resposta per a la pregunta. “Se l’havia de protegir, hi vam ser, però encara que hi intervinguéssim, la crítica és necessària”, diu. Reclama una millora sociosanitària, més “espais de seguretat”, més feminitzats, i que siguin de “baixa exigència”: “Que la persona no s’hagi d’adaptar al recurs, sinó al revés. Adequar-lo a la complexitat de la persona”. La Gisèle acudia de tant en tant al Pis 0 d’Arrels, un refugi nocturn per als qui no s’adapten a altres opcions habitacionals més exigents, amb més requisits.

És possible que la Gisèle infongués temor a algunes persones que la veien al carrer. Que resultés estrambòtica: tapada en qualsevol època de l’any, fent soliloquis en veu alta. Podria ser que algú optés per canviar de vorera abans de passar-hi pel costat. “Però que després ens avisi de la seva situació”, demana en Víctor, incidint en la necessitat d’un “acostament de la comunitat” també davant de casos com aquest. “El col·lectiu necessita una mirada de confiança i lliure d’estigmes”, reclama, perquè no se sentin aliens a la societat de la qual formen part. “Entendre la complexitat i la situació que viuen, que són supervivents de diverses violències”.