El tractat que va accelerar l’alçament contra Felip V

Una de les qüestions clau per explicar què va succeir a Catalunya durant aquell conflicte internacional és aquesta: per què els catalans, que havien jurat fidelitat a Felip V de Borbó —hereu de Carles II al tron—, van rebel·lar-se tres anys després que hagués convocat les Corts el 1701 (no concloses des de feia un segle per part dels Àustries), en les quals es van aprovar constitucions molt importants? A les Corts de 1705-1706 ja es va proclamar l’exclusió dels Borbons al tron hispànic, evocant el que havien fet els anglesos a la Gloriosa (1688) per entronitzar Guillem d’Orange. A la legalitat de la raó d’Estat, els dirigents austriacistes hi van contraposar la defensa de les constitucions i el dret de resistència.

El moviment antiborbònic

Noves recerques permeten precisar les causes i els protagonistes de la rebel·lió dels catalans contra els Borbons

Poden apuntar-se raons que van conduir a aquella dràstica decisió. En primer lloc, el profund sentiment antifrancès congriat entre la Guerra dels Segadors (i el Tractat dels Pirineus) i l’ocupació de Barcelona el 1697, amb la presència constant de tropes de la monarquia veïna, a més de la competència comercial dels seus productes. En segon lloc, la prohibició de Felip V de comerciar amb els enemics anglesos i holandesos. Aquesta mesura amenaçava l’edifici econòmic consolidat a la darreria del XVII, que tenia en l’aiguardent el producte principal. La seva exportació a Holanda i Anglaterra (substituint el proveïment francès) va alimentar un cercle virtuós basat en l’especialització i l’intercanvi de productes. Catalunya els exportava vi i aiguardent i els comprava pesca salada, tèxtils de qualitat i cereals, fet que comportava una especialització productiva i també intercanvis a l’interior de Catalunya. En tercer lloc, la manca de respecte a les constitucions per part dels virreis d’acord amb el nou estil absolutista introduït pels Borbons.

El referent econòmic dels grups dirigents catalans eren les potències marítimes (aliades de l’arxiduc Carles d’Àustria), de la mateixa manera que ho era el seu sistema parlamentari. En temps de l’absolutisme era primordial preservar i desenvolupar les constitucions que —a més de garantir el poder dels privilegiats, és cert— limitaven el poder del rei. Es tractava de les normes que regien la societat catalana i que emparaven beneficis en l’àmbit de la fiscalitat, la mobilització per a la guerra i la justícia. També asseguraven garanties en l’àmbit de la llibertat individual. Podem concloure, doncs, que la qüestió dinàstica —la defensa de la Casa d’Àustria— era important en la mesura que les potències marítimes li donaven suport.

El moviment antiborbònic anà in crescendo tot just concloses les Corts el 1702. El rei va marxar de Barcelona el 8 d’abril i al maig els aliats declaraven formalment la guerra. A partir d’aquell moment, els senyals de dissidència es multiplicaren.

Els francesos que residien a Barcelona eren perseguits pel carrer, com denuncià el cònsol, i els seus vaixells de comerç eren rigorosament escorcollats per les autoritats malgrat els avantatges comercials concedits per Felip V. La Conferència dels Comuns (que reunia el Braç Militar, la Diputació del General i el Consell de Cent) va desplegar una intensa activitat contra la conculcació de les constitucions entre 1703 i 1704. Aquell darrer any fracassà la conspiració que havia de lliurar Barcelona al príncep de Darmstadt —últim virrei dels Àustries—, en representació de Carles III l’arxiduc. La repressió subsegüent del virrei Velasco engruixí les files del partit austriacista (Narcís Feliu de la Penya, Ramon de Vilana Perlas i l’ambaixador a Madrid Pau Ignasi de Dalmases van ser empresonats). Mentrestant, els “vigatans”, armats, controlaven Vic i els seus entorns. El partit austriacista, organitzat i ben connectat amb els anglesos, integrat per burgesos, nobles, eclesiàstics i el grup de “vigatans”, guanyaven, dia a dia, la partida al virrei.

En aquell tour de force amb Felip V la signatura del Tractat de Gènova va constituir el desencadenant d’una reacció que capgirà l’ordre polític. No costa gaire d’entendre el seu caràcter decisiu: el virrei Francisco de Velasco disposava de 3.500 soldats d’infanteria i 1.200 de cavalleria. Per contra, en virtut del tractat, Anglaterra prometia desembarcar més del doble de soldats i donar suport econòmic a les partides de “vigatans” que s’havien de crear.

La contenció i el temor al virrei van deixar pas a l’esclat de l’opinió pública a favor de Carles III. Multitud d’impresos i manifestacions (àligues als balcons, panys de les portes, quadres, el Cant dels ocells amb lletra austriacista) testimoniaven el compromís amb el “rei dels catalans”.

La preparació i el contingut del tractat

El tractat va segellar el compromís dels catalans amb els anglesos a favor de Carles III l’arxiduc. En contrapartida, els anglesos es comprometien a donar-los suport i mitjans per a l’alçament i a garantir les seves constitucions.

El 7 de març de 1705 la reina Anna d’Anglaterra havia comissionat el comerciant Mitford Crowe per “contractar una aliança” amb Catalunya o “qualsevol altra província d’Espanya” que reconegués Carles III l’arxiduc i volgués alliberar-se del jou de França. Crowe era conegut a Catalunya: estava vinculat al negoci de l’aiguardent de Reus i tenia relació amb l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya. Era l’enllaç amb els cònsols anglès i holandès, el príncep de Darmstadt i el noble Antoni de Peguera. Havia informat la reina que “els catalans eren un poble independent que vivia sota les pròpies lleis i privilegis, que desitjaria donar suport a un rei que es comprometés a restaurar i defensar els seus antics drets”. El camí per arribar a un acord semblava planer.

A la primavera de 1705, en un ambient polític incert, els “vigatans”, partidaris de Carles III l’arxiduc, s’havien fet amos de la Plana, mentre al camp de Tarragona sorgia un focus austriacista dirigit pels germans Nebot de Riudoms. El nerviosisme i el tarannà despòtic del virrei Velasco van fer obrir els ulls a molts dels que s’havien mantingut expectants.

El 17 de maig, amb l’objectiu de signar poders per avalar el tractat, es va celebrar una reunió a l’ermita de Sant Sebastià, a Vic, el rector de la qual era el doctor Llorenç Tomàs, reconegut austriacista, amb vincles amb el príncep de Darmstadt. Previsiblement, Tomàs i el doctor en drets Domènec Parera es van reunir amb Bac de Roda, Jaume Puig de Perafita i els seus dos fills Antoni i Francesc, Josep Moragues, Joan Anton Martí, Carles Regàs i Antoni de Cortada. Tots s’havien significat en la lluita contra els francesos durant la dècada anterior. Es tractava d’un grup de propietaris influents, ben relacionat amb el príncep de Darmstadt i amb el nucli austriacista de Barcelona en el qual destacava Feliu de la Penya. Els “vigatans” van acordar donar plens poders al noble barceloní Antoni de Peguera i a Domènec Parera per a la signatura d’un “tractat d’aliança” entre la reina Anna i el Principat. Va ser rubricat a Gènova.

No era una legació diplomàtica catalana. Era una fórmula ad hoc per formalitzar el compromís dels catalans amb l’objectiu de destronar Felip V i entronitzar l’arxiduc Carles. Una solució que satisfeia les dues parts. Als anglesos els convenia entrar a Espanya i portar Carles III a Madrid. El grup dirigent català considerava que era un candidat més fiable que un Borbó, a més de disposar del suport de les potències marítimes on exportaven l’aiguardent amb grans beneficis. Era el moment de fer realitat els seus anhels polítics i econòmics.

Mitjançant el tractat, format per 15 punts, Anglaterra es comprometia a desembarcar 8.000 homes i 2.000 cavalls, i a aportar 12.000 fusells, municions i protecció de la corona, a la vegada que proclamava “toda seguridad y garantía de que los Privilegios y Leyes del Principado no sufrirán la menor alteración, en todas sus circunstancias”. No és anecdòtic que en el text, força breu, siguin esmentades 17 vegades les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya. Ni que es justifiqui el trencament de la fidelitat a Felip V per la nul·litat del jurament fet a les Corts de 1701-1702, fonamentat, es diu, en l’amenaça militar sota la qual va ser efectuat, i perquè Felip V no respectà les constitucions i portà a terme una política repressiva contra els catalans, acabades les Corts de 1701-1702. Per la seva banda, els catalans havien de reconèixer l’arxiduc com a rei i mobilitzar 6.000 homes —pagats pels anglesos— en el moment que la flota aliada s’atansés a la costa.

Un noble i dos vigatans: Peguera, Parera i Llucià

Marcià Llucià podia haver estat l’autor o haver intervingut en la redacció del text austriacista ‘Via fora els adormits’?

Els signants del tractat són insuficientment coneguts. El cronista Francesc de Castellví, a les Narraciones históricas, informa que el 1704 Domingo Parera —doctor en drets i professor a la Universitat de Barcelona (havia fugit de Barcelona perseguit pel virrei Velasco)— ja era a la república de Gènova, la qual havia reconegut Carles III l’arxiduc com a rei d’Espanya. Antoni de Peguera i Aimeric, jove representant de la noblesa catalana i un dels austriacistes més rellevants, hi havia arribat des de Viena el 2 d’abril de 1705. Després de diverses trobades amb Crowe, van acordar cercar poders al Principat per avalar el tractat. Com que va ser impossible aconseguir-los de la Diputació del General o del Consell de Cent o, en tot cas, de sis cavallers, per por a les represàlies del virrei Velasco, Crowe va acceptar que signessin els prohoms vigatans.

Parera va tornar a Catalunya, a Arenys. D’allí va anar a Vic, on Tomàs i Costa convocà la reunió dels vigatans del 17 de maig. Aleshores entrà en escena el vigatà Marcià Llucià, cosí de Domingo Parera. Juntament amb Francisco Saleta i en un vaixell d’Aleix Soler de Mataró, es va dirigir a Gènova per portar els poders i preparar la signatura.

Les autoritats borbòniques, davant dels moviments sospitosos de Peguera, no van estar de braços plegats. El príncep de Vaudemont i el marquès de Monreal van intentar seguir els moviments del noble per detenir-lo. Havien de fer-ho discretament per no crear un conflicte diplomàtic amb la república. El Consell d’Estat, a Madrid, va ser informat. El 16 d’abril Peguera, amb “un criado suyo (que aquí le traía en hábito de clérigo)”, va abandonar la ciutat acompanyat del capità genovès austriacista Francesc Maria Levanto i es van dirigir a Savona i al Piemont. No els van poder detenir. Se’ls havia escapolit.

Per prevenció, el marquès de Monreal va posar un vigilant a l’hostal on s’hostatjava Don Fèlix Pasqual, a qui consideraven un espia de Peguera. Però van fallar tots els dispositius per detenir el noble, per mar i per terra. No van poder impedir que Peguera acabés intervenint en la signatura del tractat. En canvi, uns mesos després, el 17 de setembre, van detenir el patró de barca Aleix Soler. Els tripulants de la seva embarcació, en un acte imprudent, quan passaven pel costat d’un vaixell francès es van burlar d’ells cridant-los “gavatxos!” i els van disparar trets amb els arcabussos. Soler va ser retingut en diferents barques pels borbònics. Encara que el van desterrar dels dominis de Felip V, el van haver d’alliberar.

Finalment, com relata Castellví, “firmose el tratado y el Dr. Domingo Parera, como era de mayor edad y doctor en leyes, tuvo la dirección de formar la estipulación del tratado. Él y don Antonio Peguera, entrambos con comisión, firmaron la convención en 20 de junio”. Llucià restà a Gènova i el 20 de juliol entrà al servei de Crowe com a secretari per traduir-li els despatxos fins que el 8 d’octubre de 1705 desembarcà a Barcelona amb l’anglès. Un memorial de Llucià de 1706, conservat a Nàpols, confirma que va intervenir en el tractat i que va restar quatre mesos a Gènova com a secretari de Crowe, per la qual cosa sol·licità el càrrec de mestre racional que ocupava el geògraf Josep Aparici, càrrec que li fou concedit, i el 1707 va rebre el d’ajudant reial.

Llucià podia haver sigut l’autor o intervingut en la redacció del text austriacista Via fora els adormits? Publicat el 1734, Ernest Lluch el va analitzar a La Catalunya vençuda del segle XVIII. El Via fora, que considerava que el Tractat de Gènova seguia essent vàlid, malgrat condemnar repetidament l’abandó britànic dels catalans, intenta traslladar la culpa a Viena descarregant les ires contra alguns dels exiliats de la cort. Desconeixem l’autoria del text. Ni el suposat autor anglès —Broak, que diu que va ser secretari de Mitford Crowe—, ni el seu corresponent a Catalunya, el senyor Vallès, no han pogut ser identificats. Parera morí el 1706, Peguera el 1707 i Crowe el 1719. No podia ser cap dels tres. Ara per ara, no sabem si Llucià era viu el 1734 i, en tot cas, on residia.

El tractat, decisiu per a l’aixecament

No hi ha dubte que el suport internacional que va significar el Tractat de Gènova va ser la palanca que activà l’aixecament austriacista. En efecte, va enfortir les opcions dels austriacistes convençuts i va provocar que molts catalans indecisos s’adherissin a la causa de l’arxiduc. De motius no els en faltaven. Però els mancava la garantia dels aliats per prendre aquella decisió tan arriscada, considerada crim de lesa majestat, una acusació que podia comportar la pena màxima.

Els “vigatans” van complir la seva part. El 22 d’agost, els vaixells aliats van aparèixer davant de Barcelona i, al cap de pocs dies, uns 17.000 soldats iniciaven el desembarcament, mentre el Consell de Cent i la Diputació es mantenien a l’expectativa. El general Peterborough va emprendre l’assalt de Barcelona el 9 d’octubre. El 14 hi va haver un alçament a la ciutat a favor de Carles III seguint la tònica general del país.

Qui no va complir amb el compromís van ser els britànics en les converses de pau d’Utrecht, tot i que ho van intentar sense èxit a conseqüència de la negativa de Felip V a fer cap mena de concessió en relació amb les llibertats catalanes. Encara més, el 3 d’abril de 1714, a la Cambra dels Lords, quan el whig William Cowper, en nom de 24 lords, va presentar una súplica a la reina Anna perquè preservés les “justes i antigues llibertats dels catalans”, aquesta se’n va desentendre i va traslladar la responsabilitat a l’emperador Carles VI.

És prou significatiu que en els arxius britànics no s’hagi localitzat el document original del Tractat de Gènova. En tot cas, un informe del 9 de juny de 1715 elaborat per un Committee of Secrecy de la Cambra dels Comuns, dirigit per Robert Walpole, va admetre el tort comès i va condemnar el ministre conservador lord Bolingbroke per haver menyspreat les llibertats dels catalans i haver-los abandonat, en contra de l’honor anglès i malgrat les promeses de la reina de defensar-los.

Els whigs (liberals) van fer públics aquests arguments en els impresos The Case of the Catalans Considered i The Deplorable History of the Catalans, de la mateixa manera que se’n van fer ressò algunes obres d’història d’Anglaterra posteriors. Amb raó, l’autor de The Case of the Catalans podia escriure sobre la resistència dels catalans de 1714: “És ridícul pensar que els nostres ministres siguin guardians tan ineptes de l’honor de la nostra nació; vam tenir a les nostres mans el poder d’imposar qualssevol condicions que volguéssim. Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? (…) No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat?”.

Joaquim Albareda és catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra