‘Les vacances de Maigret’: La fàbrica Simenon

Si hi ha algun escriptor més explícitament oposat al model dels escriptors sense obra que tant fascina els esnobs, aquest és el creador de Maigret. L’anti-Bartleby. Georges Simenon, nascut a Lieja el 1903 i mort a Lausana el 1989, és potser un dels últims monstres de la literatura europea. Simenon, el lector de Gògol i de Txékhov, l’apassionat de Dostoievski i de Conrad, l’amic de Henry Miller i d’André Gide, el company de Jean Renoir i el corresponsal de Federico Fellini, i el creador, és clar, del comissari Maigret, és l’escriptor en llengua francesa més llegit de la història. Què va fer possible el miracle?

S’asseia davant la seva màquina d’escriure. Es preparava per fumar-se mitja dotzena de les seves estimades pipes. No feia mai esquemes. Deia que, quan començava, no tenia mai previst el final d’un llibre, o no sabia encara com serien els capítols següents. Cada dia escrivia tres hores, que feien un capítol, generalment de vint pàgines. Es deixava endur pels seus personatges. Primer no tenien consistència, només un nom (els buscava a les guies telefòniques), una adreça (recorria tots els mapes) i una professió (mai escriptors o violinistes o fotògrafs), i de cop agafaven vida i era la vida mateixa del novel·lista la que desapareixia. Entrava en una mena de trànsit. Acabava xop, exhaust. Un dia la seva dona va voler calcular quant de pes perdia al dia. Vuit-cents grams. Com un esportista d’elit.

Gràcies a la retina ultrasensible del comissari, tot el que semblava fàcil i transparent pren relleu i consistència moral

Ara que la recuperada editorial Navona anuncia una nova tongada de simenons en català, en traduccions d’Emili Manzano, els simenonians poden estar eufòrics per la sort del primer títol triat: Les vacances de Maigret.

Escrit a Tuscon, Arizona, l’any 1947, on viu amb tota la seva gran família en un enorme ranxo, s’ha convertit un milionari. Potser per això, per allunyar-se de la llum i la pols del desert (i dels mirallets dels dòlars), aquesta novel·la és estrictament local, ombrívola i resclosida. Tot passa a les Sables d’Olonne, petit destí turístic on es barregen les seves gents i colònies d’estiuejants. Els Maigret estan de vacances, però el primer dia la dona del comissari ha hagut de ser ingressada per una operació. Maigret té tot el temps del món per fer el que més li agrada: passejar i observar la gent, anar a mirar com juguen a cartes, descriure les petites monges de la clínica i aixecar-ne acta socio­lògica, enmig d’un viacrucis de vasets de calvados i de copes de pouilly. El mort apareix al primer capítol. I, des del segon, el lector ja veu qui en serà l’assassí. Però, com sempre, l’habilitat de Simenon és enganxar el lector i arrossegar-lo fins al final per anar estirant, ben racio­nalment, tots els fils possibles del que no és una investigació policíaca (recordem que està de vacances), sinó més aviat una deducció intuïtitiva (els horaris, els hàbits quotidians, la manera de vestir…). Maigret va notant, força molest, com la seva fama s’ha escampat entre els habitants, cosa que fa que alguns l’evitin i d’altres, en canvi, se li acostin per explicar-li tot el que saben.El mètode Maigret no sol fallar: mirar als ulls de la gent, observar com es manifesten els sentiments, desentrellar els accents i les maneres de parlar. Gràcies a la retina ultrasensible del comissari, tot el que en un principi semblava fàcil i transparent pren relleu, gruix i consistència moral. El llibre es llegeix en dues hores, i deixa durant uns dies un regust d’humitat atlàntica, salabror marina i sordidesa provinciana.