Alta costura i uns quants sargits de París a Barcelona

Unes quantes sales de dos museus de Barcelona i París acullen un recorregut per la indumentària al llarg del temps. Permanentment, el Museu del Disseny de Barcelona, i fins al juny es va veure al Palais Galliera de París. Com que han estat simultànies és una ocasió com poques per llegir-les i, sobretot, fer-les parlar, o com a mínim demanar-los-ho. A les Glòries, la mostra comença el 1550 per acabar el 2015, i al districte setze de la capital francesa, recula fins al segle XVIII fins a arribar a les col·leccions de tardor-hivern 2019-2020. Des de dos llocs en aquest terreny molt distants, i determinades per això, les inquietuds que guien la mirada per les col·leccions dels dos museus són sensiblement diferents, i els títols ho indiquen: El cos vestit, comissariada per Teresa Bastardes i Silvia Ventosa, a Barcelona; Una història de la moda, comissariada per Miren Arzalluz, Marie-Laure Gutton i tot l’equip curador del museu, a París.

El cos vestit parteix de la premissa que una peça de roba, sigui quina sigui, té sempre per funció actuar sobre el cos, i s’obsessiona amb la idea fins al punt de fer una història de la moda gairebé amb aquest únic prisma. Si és gairebé i no del tot, és perquè el material amb què tracten, malgrat la voluntat d’eludir-ho tant com sigui possible, és fonamentalment simbòlic, i no hi ha escapatòria: a l’hora de posar-hi una lògica, la que imposa un relat que es vol lineal i evolutiu, són els usos, els significats, i les consideracions socials les que condueixen a vestir per crear un cos que hi respongui. La trampa, simplificadora, és el didactisme gairebé infantil en què cau, les etapes que crema, i tot el que deixa de banda per no posar en entredit la història tan poc contradictòria que explica. Ampliar, eixamplar, reduir, comprimir, allargar, estirar, perfilar, marcar, destapar i revelar, en aquests moviments es tradueix i es reflecteix tot el que es juga en la indumentària, en un fons evidentment històric i social esbossat al llarg del recorregut. Però ¿i les altres forces presents en una vestimenta? ¿Els teixits, els colors, els motius, les provinences, i les referències? ¿Els corrents subterranis de les estrelles o els esperits singulars que, contradient una part o tots els usos d’una època, acaben dictant l’avantguarda de fenòmens que advenen més tard, si advenen, o una avantguarda pura, que mai s’arriba a deixar instal·lar? El cos vestit respon molt bé a la pregunta que creu que es planteja, no deixa sorgir unes falles que costa de creure que no hi siguin, i, fent-ho, tendeix a agrupar propostes i moments de la creació que les consideracions més profundament estètiques i simbòliques oposarien, o, com a mínim, distingirien.

És la història, sobretot, d’un gran poder. París i Barcelona estan, en aquest punt, a més de 1.034 quilòmetres de distància. I, potser per això, veure-les les dues simultàniament obre tantes caixes dels trons

Aquestes reflexions són, en canvi, les que construeixen la mirada d’Una història de la moda, al Palais Galliera, sense caure en l’oblit del cos, omnipresent per definició. L’igual interès per qui porta el vestit i per qui el fa posa al centre els circuits de l’elegància i els seus protagonistes al llarg del temps: des de la importació i fabricació de cotonades al segle XVIII, el valor dels fils platejats i daurats durant la Revolució, les marxants de moda com Rose Bertin i les seves cèlebres clientes—Maria Antonieta entre elles— o la “Gran Renúncia” de la indumentària masculina al segle XIX, quan s’imposen els colors foscos i una única expressió de l’elegància entre els homes, fins a l’exposició dels vestuaris més imponents dels dos segles passats i el funcionament i les evolucions del sistema de l’alta costura francesa a partir de la fundació de la casa Lanvin i la creació més rigorosament contemporània d’Azzedine Alaïa, Rick Owens o Walter Van Beirendonck. Només mostrant tots els fils que sostenen el circuit se’n veuen els moviments, i l’espai que realment ocupa. L’entrada la custodia un conjunt Comme des garçons que incorpora un maniquí amb els malucs deformats com dues pilotes més grans que de futbol sota unes mitges de flors vermelles i tatuades i un coll inspirat directament del Directori; i la sortida es fa per un passadís on Mondrian i Saint Laurent i els surrealistes i Schiaparelli conviuen en una mateixa vitrina, molt llarga, sota el cartell de “Moda i art”. Dels excessos de la cirurgia estètica convocats pels malucs de Kawakubo, fins al contraban lluminós entre el món de l’art i el de la costura, els dos extrems de l’exposició delimiten els confins d’un univers esplendorós, brillant, i contradictori, que l'historiador de la moda Olivier Saillard va condensar magistralment en un epíleg entre desfilada i performance: “The Impossible Wardrobe”, on l’actriu Tilda Swinton presenta cinquanta-sis peces del fons històric del museu, durant quaranta-cinc minuts en què Saillard denuncia justament el cos absent de molts museus de la moda.

Les dues exposicions són, declarant-ho més o menys explícitament, dos passejos per l’alta costura, fins i tot quan el nom d’alta costura és encara anacrònic, és a dir del vestir dels que han adquirit i acumulat, clients primer i col·leccionistes després, peces al preu del que són, és a dir, obres d’art, primer sense signatura, i després amb. És la història, sobretot, d’un gran poder. París i Barcelona estan, en aquest punt, a més de 1.034 quilòmetres de distància. I, potser per això, veure-les les dues simultàniament obre tantes caixes dels trons. L’oportunitat de fer aquest exercici hi és.