Mantenir el català

La bona notícia és que cada vegada hi ha més iniciatives que promouen el manteniment del català amb els estranys, és a dir allò de no convergir en les converses cap al castellà, mentre que els arguments que sustenten el comportament contrari es limiten a allò tan clàssic i tan franquista de la bona educació. Parlar en castellà a algú que presumim que parla castellà és d’ésser educat, com ho seria sostenir la porta de l’ascensor o carregar amb les bosses de la compra del veí. Ah, i també hi ha l’argument, aquest més recent i presumptament d’esquerres, que parlar en català a un estrany, sobretot si és un treballador de feines poc remunerades, és supremacista, perquè se suposa que el catalanet burgès vol sisplau per força que l’atenguin en la seva llengua. Ara si demanes un entrepà de pernil dolç et poden dir de tot.

No cal ni dir que fer ús de la llengua catalana, a Catalunya, és un dret elemental. Ja les tenim, aquestes dèries. Ho diuen l’Estatut i la Llei de política lingüística, així que no caldrien més explicacions si per un atzar de la vida ens vaga de parlar en català en qualsevol àmbit de l’espai públic. Perquè es tracta d’això, d’intentar mantenir la presència del català en un context, el de les interaccions socials casuals i espontànies (amb el cambrer, la de la fleca, la que truca per vendre’t coses, el repartidor), que té una magnitud fenomenal i, sobretot, uns enormes efectes d’imatge. Un visitant qualsevol de la ciutat de Barcelona pot concloure sense gaire vacil·lació que això del català deu ser una dèria de quatre barretinaires perquè ell, el català, no l’ha sentit enlloc.

No siguem ingenus, però, el futur del català no depèn de l’actitud ferrenya dels catalanoparlants de no canviar de llengua, són moltes les estructures que afecten el català que depenen del comportament de les administracions i del mercat més que no pas de la disposició dels parlants. Però sí que és a les mans dels parlants no alie­nar completament l’espai públic en benefici d’unes llengües, sobretot l’espanyol, que prou avantatges tenen per desenrotllar-se amb plenitud. És clar que sempre hi haurà aquells cosmopolites equidistants que diran que per a ells les llengües no són un problema, que se les estimen totes i no fan cap drama de saltar al castellà perquè així es revelen com a més propers a l’altre. D’aquí a uns anys haurem de veure com sostenen l’equidistància amb el no-res.

Els que ja no saben quina cara posar quan els parlen en castellà són tantíssims catalans que, oh meravella, tenen un color de pell alternatiu (permeti-se’m la pressuposició de la pell blanca com a pell catalanament canònica, em va bé per a l’argumentació). I com més va, més ridícul és encara, perquè la diferència en les pells ja no és atribuïble a les migracions, es pot ser negre i haver nascut aquí. Aquests apòstols de la bona educació i l’empatia sostenible acostumen a saltar al castellà quan atribueixen a l’altra persona unes condicions suficients d’estrangeria que els activen els mecanismes de la condescendència, tot associant al color de pell i la vestimenta la suficient ignorància de l’idioma català. «Segur que aquest treballador és de fora, li parlaré en castellà», pensa l’equidistant ben educat. «Que soc de Vic, carallot», pensa l’interlocutor. Racialitzar l’altre en l’ús de la llengua i pressuposar-li’n el desconeixement és una forma explícita de microracisme.

I sí, cal mantenir-se en el català. Primer, perquè hi tenim dret. Segon, perquè el 95% de la població ens entendrà, i per bé que podem trobar algú que no, és difícil que sempre l’enxampem nosaltres. Tercer, perquè si renunciem a la llengua a les primeres de canvi llancem el missatge que allò que ens importa tant (el català, ni més ni menys) de fet no ens importa tant. Quart, perquè són molts els nouvinguts que han anat a fer cursos de català però després els carallots autòctons no els el parlen i els continuen tractant com a estrangers. I cinquè, perquè canviar de llengua no té res a veure amb la bona educació, sinó amb prejudicis condescendents. I encara més, què coi: perquè avui, amb la pressió abassegadora de la globalització, el turisme i les llengües estatals, parlar una llengua minoritària és la forma més personal i íntima de rebel·lia.