L’estafador Fèlix Krull

Amb la calorada que fa no seria adequat aconsellar avui als lectors cap de les novel·les “fatigoses” de Thomas Mann. Serà més avinent recordar als llegidors que Mann, que tenia un enorme sentit de l’humor —o, si res més no, de la ironia—, també va escriure una novel·la plena de gràcia que resulta, a més a més, la més autobiogràfica de l’autor.

Mann hi va treballar durant més de quaranta anys. Al final del mes d’octubre del 1909, quan ja era famós gràcies a la seva fabulosa Els Buddenbrook —que va desagradar als bons burgesos de Lübeck, com Vida privada, de Sagarra, va molestar els amants i les querides de Barcelona—, Mann va confessar en diverses cartes que estava a punt de començar una “història llarga” que s’hauria anomenat Der Hochs­tapler (“El cavaller d’indústria”), títol que segons l’autor també podria haver estat aquest: Fèlix Krull, lladre i farsant, que és el que va adoptar la traducció catalana per manca de tradició entre nosaltres de l’expressió “cavaller d’indústria”, en anglès, “confidence man”, que designa aquell que viu a l’esquena d’una dona rica.

Cap a aquell temps Mann ja s’havia casat amb la ben acabalada i intel·ligent Katia Pringsheim, i pretenia parlar metafòricament, a la novel·la de què parlem avui, de si mateix; un home que, encara no prou segur d’arribar a posseir fortuna amb els seus llibres—la va fer—, havia decidit casar-se amb una dona “de família”, per si de cas. Aquest acte no va ser exactament el d’un “cavaller d’indústria”, perquè, segons l’antic costum, tals cavallers buscaven una nova víctima del seu caràcter seductor abans d’haver exhaurit els cabals d’aquella amb qui s’allitaven. Però no hi ha dubte que Mann, que ja sabia des d’adolescent que tenia tirada als nois, va fer un casament en certa manera desigual; val a dir, va enganyar la senyora Pringsheim, la qual, com que havia estudiat matemàtiques i era molt llesta, es va adonar de seguida de les inclinacions dòriques del seu marit sense que això li importés gaire: la biografia novel·lada, recent, de Colm Tóibín, El mag, ho explica. (També ho expliquen les circumstàncies de l’època.)

Aquesta “història llarga” es va anar allargassant de debò fins a convertir-se en la novel·la que coneixem: en va publicar una part menuda, més o menys independent, a la Neue Freie Presse, i poc després, afegint-hi més pàgines, va oferir tota la primera part i la segona, fins al capítol 6, a l’editorial Querido. Com que llavors va esclatar la Gran Guerra, Mann va abandonar aquest projecte, i no hi va tornar fins al 1950. A l’endemig, Mann havia escrit el bo i millor de la seva producció —deixem al lector la digna possibilitat que consideri Els Buddenbrook el millor dels seus llibres—, incloses La muntanya màgica (1924), Josep i els seus germans (1933-1942), Carlota a Weimar (1939) i Doktor Faustus (1947).

Però la història d’aquest jove, barreja d’entremaliat (en la tradició popular i culta de Till Eulenspiegel i de la picaresca), lladregot, oportunista, espavilat i farsant, no el va abandonar mai. Sembla com si Mann hagués volgut passar comptes amb la pròpia consciència en aquesta novel·la; i potser per això no es va atrevir a continuar-la fins al final de la seva vida, no fos cas que la seva dona i els seus fills es sentissin al·ludits, això sí, amb la mediació de la fantasia que escau al gènere, sempre generadora de pietat.

En el fons és molt més autobiogràfica la novel·leta La mort a Venècia —que es basa en una experiència de Mann a Venècia l’any abans d’escriure el llibre— que el nostre Fèlix Krull: a la novel·la veneciana s’hi parla dels desficis d’un home adult per un minyó de bellesa fascinant; al Krull es parla dels avatars d’un noi que no pararà de fer “currículum”, si es pot dir així, però no com un cursus honorum —el que va presidir, oficialment, la vida de Mann—, sinó en un reguitzell d’astúcies, enganys, suborns i entremaliadures sexuals. Sembla com si Mann ens digués en aquesta obra: “Sempre us he enganyat. Soc un farsant, tota la meva vida ha estat una comèdia, i aquí en teniu la representació literària. Preneu-ho com us sembli.”

La novel·la es tanca amb un episodi de tauromàquia a la ciutat de Lisboa, però la idea de Mann era escriure’n encara tot un segon volum amb diverses aventures de Krull a terres d’Amèrica. L’escriptor va morir l’any 1955 i no va poder arrodonir el projecte. Paradoxalment, va perfer les històries del sanatori de Davos, va exagerar fins a les tres mil pàgines la història de Josep narrada a la Bíblia en pocs capítols, i va pronosticar la dialèctica entre la barbàrie i la civilització a Doktor Faustus amb rigor i severitat. L’explicació al·legòrica i versemblant de tota la seva vida va quedar inacabada, a pesar d’haver passat Mann cinquanta anys rumiant-hi.