Manual d’instruccions per a la retirada i reposició de monuments

Fa uns dies (el 18 d’aquest juny per ser exactes) Jorge Ribalta va escriure que volia que es restituís l’escultura que coronava el monument a Antonio López, i deia que "López no ha tingut cap defensor en el debat". És ben estrany el que diu, perquè si hi ha debat hauria d’haver-hi posicions favorables, contràries o incertes; què és sinó un debat? I gosaria dir que sostenir que López no ha tingut defensors és una broma destinada a que qualsevol lector es diverteixi mentre llegeix.

En qualsevol cas, l’autor de l’article diu que la retirada de l’estàtua "expressa diversos fracassos en la política monumental de l’actual Ajuntament". Llàstima que no expliqui ni a quina política es refereix ni de quins fracassos concrets parla; potser és una frase convencional, políticament correcte quan es parla de l’Ajuntament dels dos darrers mandats. Ho dic perquè costa trobar la qüestió de fons que s’espera de qualsevol autor quan proposa o defensa una acció, una idea, una avaluació... Dic que costa perquè Ribalta, enlloc d’arguments i raons, es limita a donar instruccions i dictàmens. Per exemple, dicta qui és progressista (ara recordo que Coll i Alentorn dictava qui era catalanista) i dona normes sobre com ha de ser una conducta progressista davant la retirada de l’escultura. "l’opció veritablement progressista hauria estat una altra, tot evitant qualsevol lògica de demolició, la qual reprodueix la mateixa violència simbòlica que critica". O "des del punt de vista d’una política patrimonial progressista (fins i tot anticapitalista), esborrar les petjades urbanes més significatives del capitalisme local fa que el contradiscurs perdi el seu referent i sentit. Així no es combat el capitalisme, se li fa el joc blanquejant-lo". I prossegueix definint què és i què ha de fer l’esquerra: "aprofundir el pluralisme". No dic que no, però pel to i pel que diu em sembla que el pluralisme queda reduït a ell i als seus dictàmens; fora d’ells, el no-res, la irrellevància.

Però la realitat és com és, i la retirada de l’estàtua del marquès es va fer en el marc d’una política permanent de reflexió sobre la Barcelona colonial, que va començar el febrer del 2016 i va prosseguir els anys següents; un macroprograma d’acció permanent que va convocar el més important congrés internacional sobre la descolonització de la mentalitat Europea Descolonitzar Europa. Memòries colonials i construcció de la diferència, era el títol; i encara un segon congrés relatiu a la problemàtica dels monuments i la violència, a banda de diversos seminaris i col·loquis, celebrats en diversos equipaments municipals, amb la finalitat d’iniciar un diagnòstic que fos útil a la realitat europea present. Aquesta era la preocupació del macroprograma perquè els europeus, els ciutadans i ciutadanes de Barcelona, ja no són els mateixos dels anys noranta. Europa, la ciutat de Barcelona, comença a assemblar-se a l’etnicitat dels Estats Units d’Amèrica, amb problemes semblants i amb els conflictes que se’n deriven. Al nostre districte de Ciutat Vella, segons l’Idescat, més del 50% dels ciutadans empadronats són extracomunitaris –els no inscrits farien pujar la xifra, es clar.

L’objectiu de la política memorial és contribuir a fer ciutadania, així és explicat a tots els documents del Comissionat de Programes de Memòria. I a això es van dedicar els continguts del programa Barcelona colonial. És cert que Jorge Ribalta no va participar en aquells seminaris, però la causa deu ser que els comissariats diversos que van organitzar totes i cada una d’aquelles actuacions no el van considerar necessari.

L’actitud de Ribalta és francament violenta, tota vegada que atribueix la retirada de López no a una decisió pensada, debatuda i confrontada (encara que fos sense demanar la seva presència), sinó al fet que López no era català, "un desclassat, un xarnego", diu, i afegeix … "Sota una façana falsament democratitzadora, estem davant d’una operació de “neteja ètnica”". És conscient del significat de l’expressió "neteja ètnica"? No és capaç de trobar una frase lliure d’un insult tan greu? En qualsevol cas, la reducció a l’absurd sempre és un senyal de la debilitat d’un argument. I citar malament també ho és.

Ho dic per la descontextualitzada cita que fa de l’historiador Martín Rodrigo Alharilla per argumentar que López no es va dedicar al tràfic d’esclaus. Llàstima, és una mala manera de procedir, poc honesta gosaria dir, i amb molt poc respecte per a l’historiador en qüestió. Rodrigo Alharilla ha escrit en un dels fulletons dels seminaris realitzats sobre López i la Barcelona colonial: "López també va participar llavors en el tràfic d’esclaus des de les costes africanes cap a Cuba, una activitat que era il·legal des del 1820. En la cadena complexa del tràfic atlàntic, López s’encarregava de rebre a l’orient cubà els carregaments o “partides” que els capitans de bucs negrers portaven clandestinament des de l'Àfrica. Després, ell mateix o els seus socis es dedicaven a vendre aquells africans esclavitzats a Santiago de Cuba, o de remetre’ls als seus corresponsals per vendre’ls en altres punts de l’illa (Cienfuegos, Matanzas, l’Havana...)

Una escultura, un monument, els noms de carrers i places, no serveixen –ni es fan– per informar històricament d’una situació o per recordar una persona, sinó per commemorar-la. És decebedor el desconeixement que mostra Ribalta sobre aquesta qüestió, però a les nostres universitats pot consultar una bibliografia extensa sobre aquesta realitat, complexa i constantment modulada: No és cert, no és necessari, que per recordar l’esclavisme hàgim de veure una estàtua commemorativa. No. De fet, a Alemanya no hi ha cap estàtua de Hitler. Tanmateix els alemanys el recorden molt bé, ha observat Alessandro Portelli.

En definitiva, preocupat per la memòria, Ribalta ha dictaminat que la retirada de l’estàtua va ser un acte "que fomenta l’oblit". No és una opinió això, és una sentència inapel·lable.

Tanmateix va haver-hi d’altres opinions. Per exemple, poc després de la retirada de l’escultura al Centre de Col·leccions, Jordi Balló va escriure un article a La Vanguardia (14/3/2018) en el que reflexionava així: "En todos estos casos (es refereix a la destrucció romana i la demolició de les estàtues soviètiques als països de l’Est) el objetivo es el de la damnatio memoriae: crear olvido, borrar un pasado. Pero este no es el caso de la retirada de la estatua de Antonio López que se ha concretado en los días pasados en Barcelona. Y por eso resulta un caso tan interesante y significativo. Porque en esta retirada de la estatua no se está buscando crear olvido, sino al contrario, crear memoria. Es decir, si la estatua de Antonio López no se hubiera movido de lugar, no se habría generalizado el conocimiento de su actividad como traficante de esclavos, y la mayoría de la ciudadanía habría seguido conviviendo con la misma indiferencia. Pero es a partir de la alerta reivindicativa de comunidades silenciadas en Catalunya, como la africana, que se ha despertado el sentido de la memoria. Está en el gesto de retirarla del espacio público cuando se construye el saber memorialístico de lo que la estatua representa. Por eso es tan importante que quede registro de la propia acción de la retirada, porque se tiene que mantener el sentido del contraste de su ausencia con nuestra despreocupación. Es como un aviso: convivíamos con una práctica histórica inaceptable y no lo queríamos saber. Gracias a la retirada consensuada de la estatua, la memoria de la esclavitud ha emergido, y esta memoria no puede quedar condenada al olvido".

Probablement Ribalta consideri també aquest autor un "talibà demolidor de l’antiguitat", simplement perquè té una opinió distinta a la seva. Però podem dormir tranquils: la reposició de López al seu lloc redimirà, segons Ribalta, el coneixement i la memòria.