Joan Brossa, protagonista d’avantguarda

Tot és poesia, en opinió de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998). Sota aquest concepte englobava no solament la poesia literària sinó també el teatre, més o menys de l’absurd, que anomena “poesia escènica”, i el disseny gràfic, sovint de caire humorístic, que anomena “poesia visual”. Però la lògica editorial i les dimensions extraordinàries de l’obra brossiana han reimposat la compartimentació en gèneres. La Magrana va publicar el 2013 Prosa completa i textos esparsos. El teatre ocupa 22 volums que ha anat traient Arola en la segona dècada d’aquest segle. Brossa. Poemes visuals (Grup Enciclopèdia, 2014) és una edició de bibliòfil (990 euros) que aplega l’obra gràfica. Faltava la poesia pròpiament dita, que finalment podrà arribar completa als lectors. Serà en tres volums. Ara en surt el primer, que inclou els primers vint anys d’una producció contínua.

Brossa creava, i de tant en tant, si la censura ho permetia, publicava alguna cosa. De les 44 peces d’aquest volum, només Em va fer Joan Brossa, del 1951, i Poemes civils, del 1961, van tenir una edició relativament normal. Les altres van arribar al públic molt més tard, en volums recopilatoris, ja introbables, com Poesia rasa (1970), Poemes de seny i cabell (1977), Ball de sang (1982) i Poesia rasa II (1991). D’inèdit només hi ha Sis petits homenatges, del 1952. Es pot dir que la majoria dels lectors interessats en l’obra de Brossa només hi han pogut tenir un accés antològic. Ha arribat l’hora d’afrontar-ne el conjunt.

El més destacable d’aquesta magna compilació, a cura de Glòria Bordons, és que els llibres estan ordenats segons la data de composició, independentment doncs de la seva atzarosa aparició en el mercat; en cada cas, s’informa de les edicions hagudes i un breu pròleg en resumeix alguns aspectes essencials; sense ser una edició crítica, s’han tingut en compte els manuscrits i les galerades disponibles; hi manca un índex alfabètic de títols —haurien estat 40 planes més però ja no venia d’aquí.

Brossa no va assolir un cert ressò fins a partir dels anys setanta, en bona part vinculat al seu compromís amb el PSUC

Acabada la guerra, Brossa era un jove excombatent sense ofici ni benefici que va tenir la forassenyada idea de ser poeta, o sigui de fer un ofici però sense perspectiva de benefici. Influït en un primer moment pel superrealisme, va seguir el consell de J.V. Foix de compondre regularment sonets —i més endavant va conrear també altres formes, com l’estrofa sàfica o la sextina—, però si en Foix es tractava d’una disciplina amb vista a fer poesia de veritat, Brossa es va quedar en la mera pràctica. Els seus sonets, escrits en una llengua correctíssima, són formalment perfectes; però el conjunt d’imatges que s’hi apleguen no diu res, o pot dir qualsevol cosa que vulguem trobar-hi. Aquest diguem-ne formalisme antipoètic és una constant que culminarà en les sextines resultants de la combinació de mots amb un programa informàtic que va fer fer el 1977. El resultat no difereix gaire de les escrites a mà.

Un salt qualitatiu es produeix a finals dels quaranta, en establir relació amb el poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, cònsol a Barcelona, vinculat com el mateix Brossa al grup artístic Dau al Set. Un bagatge ideològic d’arrel marxista s’afegeix ara al rebuig de la societat encotillada per la dictadura i queda incorporat a l’experimentació avantguardista. Brossa desenvolupa dues línies de treball en paral·lel: d’una banda, els poemes de denúncia descordada del règim franquista, i en especial de l’Església, en un to pamfletari i fàcilment entenedor, certament impublicables en aquell moment, i d’una altra, textos en què la realitat parla per ella mateixa, a través de fredes descripcions, enumeracions d’objectes, frases circumstancials, o escenes irrellevants desvinculades de plantejament i de desenllaç. Si la primera és explícitament una eina de lluita, la segona no ho és menys per tal com eleva fraccions de la vida quotidiana a la dimensió artística. En el pla estrictament lingüístic, tant el prosaisme, quan es tracta de fotografiar la realitat, com la distorsió de la sintaxi en algunes composicions estròfiques conflueixen a bastir una retòrica antipoètica que va a l’encontre tant de la poesia postsimbolista del moment com del realisme socialista baix de sostre.

Brossa no va assolir un cert ressò fins a partir dels anys setanta—en bona part vinculat al seu compromís amb el PSUC—, i va anar declinant des de finals de segle. La tan demorada publicació de la poesia completa contribuirà a ressituar-lo com el protagonista principal de l’avantguarda literària catalana.