La novel·la d’Irene Solà

Barcelona, malgrat ésser una pedrera inexhaurible de temes novel·lescos, malgrat donar-nos a cada passa, en les planes dels diaris i en les converses de cada escala, arguments divertits, tràgics o grotescos que serien un estímul irresistible àdhuc per a una imaginació mitjana, no té una novel·la pròpia. [...] El ruralisme, fàcil generador de poesia, que envahí la nostra literatura d’ençà de la Renaixença, ha influït igualment, d’una manera abassegadora i perjudicial, la novel·lística catalana.” És una citació del llibre de Rafael Tasis, Una visió de conjunt de la novel·la catalana, publicat el 1935, deu anys després de la famosa conferència de Carles Riba a l’Ateneu Barcelonès, “Una generació sense novel·la”. Tanmateix, cap dels dos, i gairebé ningú posteriorment, no ha arribat a diagnosticar per quin mal, o per quina morbosa tradició, la novel·la no va arribar a prosperar a Catalunya fins molt més tard, i menys encara la novel·la de Barcelona, tanmateix sense aconseguir fites que ens situïn en un lloc d’honor a l’horitzó europeu. Que les nostres institucions paguin traduccions a llengües estrangeres no assegura que la qualitat de les nostres novel·les sigui excelsa. (Tot català assenyat dirà ara: “No cal que ho siguin”, expressió que s’adiria amb la nostra inveterada tirada a la mediocritat, malgrat tots els esforços dels poetes del noucentisme.)

L’èxit fenomenal de la novel·la d’Irene Solà —la qualitat estètica de la qual no discutirem, perquè ja hem insinuat que Catalunya prefereix els èxtasis, les frases, místiques, melmelades i màgies rodoredianes— s’explica per les mateixes raons que es pot entendre que no tinguéssim una gran producció novel·lística de patent, i, com ja s’ha dit, encara menys centrada en la metròpolis.

La Renaixença, com no podia ser d’altra manera si tenim present la influència, llavors, de la literatura alemanya i el wagnerisme, va donar una novel·la rural molt entusiasta, però que no va sobreviure més enllà de dues o tres generacions: qui llegeix avui L’orfeneta de Menargues, Els sots feréstecs o Vigatans i botiflers? La muntanya, en especial, es va convertir en l’escenari de les essències catalanes per la senzilla raó que era antiga (és de tota la vida), era tradicional (com el cristianisme i el carlisme), posseïa estructures i mites encara medievals (fonament dels nacionalismes romàntics), i oferia tipus humans d’una naturalitat ecològica, “no espatllada” per cap tecnocràcia ni modernitat. També s’hauria pogut fer, i n’hi ha una mica (Narcís Oller) una novel·la sobre la burgesia industrial catalana, però això tampoc no va prosperar: la tècnica i l’industrialisme, com els diners, són massa universals. Necessitem coses nostres.

Es tractava de trobar la primera i la quinta essència de la tradició catalana, i això només podia sortir de paisatges “de sempre” i dels costums ferrenys i nostrats de l’alta orografia. En suma: la muntanya, i el camp en general, oferia una mitologia tancada, hermètica, i semblava necessari presentar als lectors un món d’idees i de maneres de fer que no presentessin cap escletxa.

Per contra, la ciutat, d’ençà que es va convertir en un amuntegament indestriable de costums, fortuna, professions, ideologies, llengües, arquitectures i tot el que es vulgui, va semblar als nostres novel·listes de la Renaixença i del modernisme un desgavell, una veritable Sodoma —això ho va reproduir molt bé la novel·la francesa amb Barcelona com a escenari: Morand, Mac Orlan, Bataille, Genet, Mandiargues et al.—, una suma de contradiccions massa violentes com per arribar a ser matèria d’una novel·lística optimista i exemplar. Hi ha l’excepció de Vida privada, de Sagarra, i, per descomptat, motes novel·les escrites a Barcelona en castellà, com les de Marsé i Mendoza.

Encara no s’ha vist la traducció novel·lística del moviment independentista, però el més probable és que s’hi rebenti la ciutat de Barcelona, i s’hi exalci una altra vegada qualsevol muntanya del Pallars, el Berguedà o el Ripollès: només va faltar que el president Pujol preués les comarques catalanes molt per damunt de la capital perquè els novel·listes tornessin als escenaris i la mitologia closa i eficaç que ofereix l’ambient rural i la muntanya. Afegim-hi la prosopopeia —humanització dels núvols, els arbres i les flors—, molt exagerada a la novel·la de Solà.

No és estrany que ara, quan les ciutats s’han tornat tan poc idiosincràtiques, on s’hi parlen tantes llengües i hi conviuen tantes religions; quan els turistes han acabat de desdibuixar l’única població que posseïa una mitologia notable, la burgesia, i quan no tenen més màgia que la dels aparadors de les avingudes, hagi sortit aquest fenomen literari perfectament explicable, no reaccionari però sí xopat dels tòpics de la novel·la de la Renaixença i del modernisme (Solitud, de Victor Català; més encara Canigó, de Verdaguer.) Que l’obra d’Irene Solà s’hagi traduït a més de vint llengües potser vol dir que a tots els països desenvolupats les poblacions estan tipes de les metròpolis i anhelen les virtuts ancestrals de la vida al camp i la muntanya. Llegir la seva novel·la (en català gramatical, Jo canto i la muntanya balla), és el mateix que voler passar uns dies en un establiment de turisme rural, lluny de la malèfica ciutat, en harmonia petitburgesa, natura naturans i conversacions absolutament prescindibles.