Què sé jo

Bona notícia: l’Escola Bloom ha creat la Biblioteca Dedalus, una col·lecció d’assaig amb l’editorial Periscopi. Quatre títols l’any. Inspirats en els seminaris de l’escola, els firmaran els professors i tindran en compte les converses mantingudes a classe. La literatura sobretot, però també la filosofia, la psicoanàlisi i la crítica cultural es posen a disposició del pensament transformador generat a la Bloom.

Si reculem uns anys, no gaires, trobarem un munt d’articles que es planyen de la poca envergadura de l’assaig en català, panoràmiques que titllen de valents els autors i les editorials que s’hi dediquen. Radiografiar què hi ha de nou i què fa temps que s’aguanta, aquí no ens hi cap, però la tendència ha canviat i Dedalus ens ho confirma feliçment: tindrem assaigs de Marina Garcés, Víctor García Tur, Ramon Mas, Emily McBride, Iris Llop i Sebastià Jovani.

Per costum —perquè l’ha segrestat l’Acadèmia— el gènere de l’assaig se sol titular enunciant l’objecte d’estudi i, de vegades, amb una humilitat impostada, se sol acompanyar dels habituals «aproximació a», «reflexions al voltant de» i «especulacions sobre». Curiosament, els dos primers volums de la Dedalus tenen un títol imperatiu, més propi del pamflet. Són Plagia millor!, de Manel Ollé, i Calla i paga (Encontres entre política i psicoanàlisi), d’Inés García López. Ja veiem, ja podem dir, que la hibridació, el diàleg entre gèneres i la voluntat d’estil seran una marca de la casa, cosa que celebrem.

Enllà del títol escopetejador, i enllà de tractar objectes diferents, tots dos textos aborden la fragilitat del que es vol fer passar per original, sigui la identitat, siguin les idees i discursos propis, l’autoritat o l’obra literària. Manel Ollé se serveix d’una arqueologia esplèndida per esbandir perjudicis sobre la idea de plagi i ens demostra fins a quin punt batega al cor de la millor literatura. Amb una escriptura i una progressió clares i documentades, Inés García desmunta les màscares del jo en el context present del malestar del subjecte, cada vegada menys vinculat i, paradoxalment, més connectat; cada cop més ben servit i més infeliç.

Assaig que dialoga amb l’entorn i que no s’entotsola en les cadenes infinites de la demostració o en l’apoteosi de l’autor; assaig que incorpora i fusiona el gest acadèmic amb altres gestos, com el poètic o el polític; assaig que rescata el gènere per dalt, fent-lo baixar del púlpit magistral, però que també el rehabilita per baix, salvant-lo dels divulgadors de baixa estofa.