Louvet de Couvray va escriure ‘Les amours du chevalier de Faublas’, molt llegida quan es va publicar

És cosa digna i justa honorar els nostres avantpassats, de manera que avui parlarem de Jean-Baptiste Louvet de Couvray (1760-1797; observeu la ve del nom de casa), autor d’una novel·la molt llegida quan es va publicar, Les Amours du chevalier de Faublas, avui desconegut a tot arreu menys a França, on el seu llibre encara s’edita en format de butxaca (Folio).

Faublas és un jove de setze anys que arriba a París per educar-se i és víctima, com Cécile de Volanges a Les amistats perilloses, de Laclos, d’unes intrigues i tripijocs ordits per una aristocràcia desvagada i furonera. Coneix en un convent una tal Sophie, se n’enamora, se’n fuig amb ella i s’hi casa, però el pare d’ella la n’aparta. La noia torna al convent, Faublas intenta recuperar-la, es vesteix de dona molt sovint, i tot hauria acabat de la pitjor manera si l’amor “rousseaunià” de Sophie no hagués fet de bo en tota la història. En l’endemig de tot plegat, marquesos i marqueses despleguen als ulls de Faublas tot un món de frivolitat i de càbales, molt a l’estil de Les amistats esmentades, però sense la densitat psicològica present a la gran novel·la de Laclos.

L’interessant d’aquesta obra, l’única per la qual encara és conegut el senyor Louvet, és que es troba a mig camí entre les aventures sexuals llibertines dels seus predecessors i contemporanis –Crébillon, fill; la Thérèse philosophe, del marquès d’Argens; les Memoirs of a Woman of Plesure, de John Cleland, o les obres de Nerciat– i les idees dels lliurepensadors –també se’ls anomenava “llibertins”–, que omplen un altre escenari del segle XVIII. Però els lliurepensadors més aviat escrivien amb el propòsit de minar les bases morals i jurídiques del segle, de vegades amb un to moralitzant que fa més nosa que servei en la narració d’aventures eròtiques –per exemple, Manon, de Prévost, al Liceu la temporada que ve segons l’adaptació de Massenet; obres de Richardson i de Diderot, el primer molt elogiat pel segon; o Le Paysan perverti, de Restif de La Bretonne–. Tot això a banda de l’esmentada novel·la de Laclos, molt elogiada també per Gabriel Ferrater, que es troba en català i en castellà, o les millors del Marquès de Sade, apoteosi de la sexua­litat frenètica i desvinculada de la moral, que no és mala idea. No trobareu, per contra, la major part de les altres obres esmentades, menys encara la de Louvet, de fet escassament bacona.

El nostre avantpassat, tanmateix, va tenir una vida molt més interessant que els seus llibres: va ser empleat en una llibreria de París –el seu Faublas es va vendre molt dos o tres anys, però no va fer ric Louvet–, va ser diputat pels girondins a causa d’allò que els francesos anomenen “la verve”, equivalent de l’eloqüència efluent, va rebentar Robespierre, que l’havia expulsat de l’estol jacobí a causa de les immoralitats del seu Faublas –Louvet li va etzibar a l’Assemblea, l’any 1792: “T’acuso d’haver envilit, insultat i perseguit la representació nacional, d’haver tiranitzat l’Assemblea Electoral de París i d’haver arribat fins al poder suprem gràcies a la calúmnia, la violència i el terror”–, i va votar a favor de la pena de mort per a Lluís XVI, com a bon demòcrata amb commutació del càstig. Les turbulències polítiques el van fer emigrar a Normandia, després a la Bretanya i per fi a la Guaiana, lloc en què, amagat en una catacumba, va escriure un llibre força atractiu: Notícies sobre la història i narració dels meus destrets després del 31 de maig de 1793. Va reaparèixer a la Convenció el dia 9 de Termidor, i va reprendre la publicació d’uns fullets que ell mateix enganxava a les parets de la ciutat, anomenats La Sentinelle, en què no va parar de fustigar els reialistes reaccionaris. Després va ser membre del Consell dels Cinc-Cents (a Catalunya, estalviadora, érem cent), va deixar-ho córrer el 1797 i va obrir una llibreria a París. Llavors van fer-lo membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (o l’equivalent de París) i es va morir de seguida.

Encara una curiositat: hi ha historiadors de l’òpera que diuen que, en escriure el llibret de l’obra de Richard Strauss El cavaller de la rosa, Hofmannsthal es va inspirar en els transvestiments que apareixen a la novel·la de Louvet. No tenim a casa prou llibres per poder-ho assegurar, però és més senzill suposar que el famós transvestiment d’Octavian, a l’òpera de Strauss, més aviat procedeix directament de la mascarada de Cherubino, el gran personatge de Les noces de Fígaro, de Mozart. (Fluixeta, enguany, al Liceu.)

Vet aquí com hem retut homenatge a un nostre discret avantpassat, perquè, com deia Plini, no hi ha llibre mediocre que no contingui alguna cosa bona.