Pensar amb el cap i trobar-s’hi bé

Al Prat de Llobregat tenen un equipament pensat amb el cap i no amb els peus. I això és notícia. El 2010 van obrir-hi el Cèntric, un equipament que concentra la biblioteca, l’arxiu i l’auditori, a més d’una sala d’exposicions, sales d’estudi i un gastrobar on es pot trobar gènere local com ara carxofes i pollastre de pota blava. Obvi, deu pensar algú. Però no ho és tant. Desmenjats i descreguts de tot, veient sempre la distància entre el desig i la realitat, les xarxes i el quotidià tangible, entrar al Cèntric és una estona de tranquil·litat: la pau de trobar peces que per fi encaixen, una reconciliació amb les polítiques culturals (sort d’aquestes realitats que neguen el possible oxímoron de “polítiques culturals”...).

Quan he estat a Reykjavík i a Berlín he sentit enveja d’espais i programacions que m’agradaria tenir a tocar de casa. En aquells equipaments s’hi estava bé. Et portaven a llocs que no sabies, a les ganes de sorpresa. No et tractaven de burro (que també és un gran què), ni tenies la impressió que t’alliçonaven. No eren equipaments tarima. Eren llocs de “vine i al·lucinaràs”. Quan vaig entrar al Cèntric, vaig pensar en llocs vistos i viscuts a Reykjavík i a Berlín. Llocs que m’havien somogut. Havia de ser bo viure a prop d’allà, havia pensat. Al Cèntric hi vaig entrar venint d’una perifèria al nord de Barcelona per parlar des d’una perifèria del sud. El tema de la conversa era aquest, marges en un sentit ampli jugats en un camp sense estretors. El Cèntric feia d’enllaç i desxifrador d’històries que són bessones. Ja és hora que deixem de classificar els llocs per clixés i els eixamplem per les opcions que ens donen de comprendre el món.

Al Cèntric hi han programat un cicle de pensament contemporani que bascula sobre les fragilitats, els corrents polítics contestataris i aquesta perifèria que no es deixa atrapar tan fàcilment. L’han programat Albert Lladó, Rubén Martínez i Rosa Ribas (que, per cert, acaba de publicar nova novel·la, Lejos) i durarà fins al maig. Aneu-hi. Al bell mig de la plaça hi arriba el metro, una línia nova novíssima de viatges d’ascensor pesadots, però potser és l’únic ascensor social que en aquesta societat encara no s’ha encallat. Al Prat han batallat per mantenir-se sencers i dignes davant l’amenaça d’indústries i d’aeroport. A la xerrada amb la Rosa Ribas vam parlar de pudors. Les que agermanen marges i records diversos. I ens vam trobar com a casa. La diferència perifèrica només és una i és transparent: ve de si al marge hi poses discurs i pensament o bé deixes que es converteixi en un ermot.