‘Alcohols’, de Guillaume Apollinaire: Ebri per haver-me begut tot l’univers

Alcohols és una obra mestra, i la seva traducció, un treball titànic. Potser el nom de Guillaume Apollinaire (Roma, 1880-París, 1918) no resplendeixi tant ara com ara en la constel·lació del prestigi (més enllà de rutinàries mencions al fet que va ser el primer poeta a fer servir el mot surrealisme); de vegades els atzars de la història (secundats per l’observança dels crítics i la concentració acadèmica) deixen alguns poetes eclipsats per altres centres d’energia; bé podria ser que el lector contemporani que llegeixi (o s’apropi a un breu recull dins d’una antologia amb propòsits dispersos) espigolats poemes d’Apollinaire pugui pensar que es troba davant d’un autor suspès entre les etíliques exploracions de Baudelaire a la recerca de la bellesa noctàmbula i el tallant ritme associatiu (més sobri i més febril) del T. S. Eliot de La terra eixorca.

I alguna cosa hi ha de certa en aquest mapa. Més enllà del cal·ligrama, Apollinaire escriu com un caçador de resplendors nocturnes, en escenes d’aire decadent, d’una melangia una mica sorneguera, on el poeta explora els diversos viaranys per on trobar a faltar una dona. Per tal d’encabir aquest model de poesia (un Baudelaire plàcid) Apollinaire prefereix el poema curt, a vegades molt breu, i que conforma una col·lecció d’estampes, d’un suau deseiximent, on l’amor recentment perdut (a vegades d’una nit, fugisser, fins i tot comprat) es coalitza amb el temps per imposar-nos el miratge que serà l’últim; que l’abandonament ha drenat al poeta importants reserves d’energia i d’iniciativa, i l’ha condemnat a maldar per carrers anònims, suburbis, jardins decadents o entre les pistes fantasmals d’un circ itinerant. Que el lector triï els seus poemes breus favorits, avanço els meus: ‘La gitana’, ‘Renanes’ o ‘Saltimbanquis’.

Si els poemes curts són versions confortables (i excel·lents) d’una poètica ja coneguda, desenvolupada pels seus antecessors, en les peces llargues Apollinaire es converteix en un poeta nou, en el sentit de modern. Ja sigui recorrent la ciutat (‘Zona’), en plena dansa macabra, en la prodigiosa seqüència d’‘El prometatge’, o en el visionari ‘Vendimiari’, on política, ciutat i vegetació es barregen en una estampa visionària que clou el llibre amb ànim programàtic: “Accions dies bells somnis terribles / Vegetació acoblaments músiques eternes / Moviments adoracions dolor diví / Mons que se us assemblen i que ens assembleu / Jo us he begut i no vaig desassedegar-me // Però conec des de llavors el gust de l’univers // Estic ebri per haver-me begut tot l’univers / Al moll des d’on veia fondre’s l’onada i dormir els balandres”. En aquests poemes llargs Apollinaire incrementa la seva energia, la velocitat, l’audàcia associativa, i fa servir un ritme més tallant i punyent, un humor més alegre (ve de gust anomenar-lo Guillaume!) i la seva energia es torna àcida, gairebé eufòrica: la jocunditat de la creació.

La convivència d’aquests dos poetes constitueix una de les originalitats d’Alcohols, tot i que els al·licients, per descomptat, no acaben aquí. Com assenyala en el pròleg Andreu Gomila: “El poeta francès juga en aquest llibre amb molts nivells de lectura, fa servir multitud de referents i referències, de registres, i empra totes les tècniques que són al seu abast”. No és d’estranyar que la seva traducció al català s’hagi resistit, i en aquesta pàgina celebrem que la tasca hagi caigut en les immillorables mans d’Andreu Gomila.