Blanca Llum Vidal a ‘La primavera sou Vós’, desig i dissidència

El cos i la paraula, dues materialitats que transgredeixen els seus límits a través del desig i el llenguatge. El cos entès com a camp de batalla discursiu, i la paraula, com a ostatge que cal recuperar i resignificar. Setanta anys separen l’escriptora surrealista alemanya Unica Zürn de la poeta catalana Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986), una distància temporal que, paradoxalment, la seva escriptura esborra en l’imprevist i significatiu diàleg que s’estableix entre la primera obra de Zürn, Primavera fosca (Wunderkammer) i l’últim treball de Vidal, La princesa sou Vós (Club Editor).

Malgrat les diferències, tots dos llibres exploren el desig i les seves formes a través de la veu narrativa. Per un costat, tot utilitzant un narrador en tercera persona, Zürn ens narra el desvetllament sexual d’una nena des de la seva perspectiva. La mirada del narrador és la de la jove, el descobriment sexual de la qual comença amb la seva fascinació edípica pel pare i el rebuig de la mare. Per l’altre costat, Vidal recupera la tradició vuitcentista dels epistolaris amorosos per crear una veu femenina que s’adreça a un vós que no escoltem, que només coneixem a través de la veu d’ella, que el crea a cada nova missiva.

En tots dos casos, elles són les protagonistes, els subjectes del desig. Elles prenen la iniciativa i, encara més important, prenen la paraula i s’apropien del discurs. I ho fan, parafrasejant Vidal, desprenent-se d’aquella “llengua subordinada que s’enfila pel cel on no se’ns ha perdut res i que embafa abans de dir el què”. Aquesta és la llengua que ho articula tot, començant pel desig i seguint pels cossos, els físics, però també els socials. Perquè totes dues obres parteixen de la intimitat per sortir fora, traspassen l’espai de la conversa íntima per interpel·lar el món i la seva ordenació. La transgressió de Zürn resideix precisament en això, en trencar amb la idea de la infància ingènua i de la jove càndida amb un subjecte femení que no només desitja, sinó que explora les diferents formes del desig i busca la seva satisfacció. “No té por que d’altres ho vegin. Masturbar-se en públic sembla que augmenta el seu plaer”. La recerca del plaer és uns dels leitmotivs de Primavera fosca, una recerca física, però també imaginària.

Entre somnis, evocacions i records reimaginats, la jove escapa d’aquell món tan poc complaent i tan codificat en el qual la llibertat de ser, de relacionar-se i de gaudir no existeix. La fantasia, el somni i el record són els llenguatges que la jove reinventa per poder, des de dins, sortir a fora, com assenyala Mireia Casanyes-Dalmau en l’estudi crític: a Zürn trobem “una mirada reveladora, enfora de tota institució canònica i creadora en el seu màxim exponent: art i vida s’uneixen per subvertir, des del llenguatge pictòric, des de la força material del paper i la tinta contra les fronteres físiques, com la cambra del sanatori, fins a palpar, desmembrar i desestabilitzar els límits del llenguatge i dels gèneres literaris”.

Vidal també ens ofereix una mirada reveladora: en un gest irònic, utilitza un gènere altament codificat com l’epistolari amorós per qüestionar la idea mateixa d’institució —no són, de fet, les relacions amoroses l’exemple màxim d’institucionalització?— i fa servir també el llenguatge del somni, del record i de la invenció. Perquè “Vós” és una evocació de la veu narradora que, com la jove de Zürn, troba en el llenguatge la manera de transgredir els codis, i, sobretot, d’apropiar-se de la paraula en un moment en el qual “ja han deixat caure que és millor no parlar”.