Un cant al cinema transformador

Com a alumna de l’escola pública, sempre vaig valorar el creixement que em proporcionaven les activitats relacionades amb el cinema i la cultura. Ara que estic a l’altre costat, sent part de l’equip de Cinema en curs, constato que introduir el cinema a l’escola hauria de ser una prioritat.

Educar en el cinema sempre m’ha interessat. Tant és així que, mentre vivia a Londres, vam crear un projecte per ensenyar cinema a infants i joves. En investigar metodologies, vaig topar amb els curtmetratges dels nens i nenes de Cinema en curs. I em va semblar que estava davant de petits miracles. Així que vaig demanar a A Bao A Qu formar part del seu projecte quan tornés. I, com a apunt casual —o no tant casual—, la professora del meu institut que em va introduir en el cinema (Montse Planella) també era part d’aquest equip.

Durant la primera formació docent vaig entendre moltes coses. Els fragments de pel·lícules escollits per mostrar als alumnes la idea de creació col·lectiva, la precisió d’un vocabulari inclusiu i inspirador, la transmissió de la passió, el rigor... Tots són valors que condueixen a la creació de meravelloses pel·lícules que no són fruit d’un miracle, sinó d’una metodologia pionera i transformadora.

Si tots els nens i nenes tinguessin l’oportunitat de fer Cinema en curs, les sales estarien plenes d’espectadors capaços de gaudir del cinema d’autor. Viuríem en una societat més desperta, més empàtica, més humana. Però Cinema en curs no sorgeix només amb la intenció de salvar les nostres sales i el nostre cinema, sinó que respon a l’evident necessitat d’educar la mirada dels joves i la seva sensibilitat vers el món.

“M’ha canviat la manera de mirar el barri —diu un alumne—. Ara, quan vaig amb l’autobús, em fixo en la llum del cel, en la gent...”. Admirar una sortida de sol, observar el vent, escoltar la nit, descobrir els rostres de les persones grans... Reflexionar sobre els propis problemes, les relacions i l’entorn. Retratar el que inquieta o emociona. Això és Cinema en curs: un cant al cinema, a la vida i a la bellesa malgrat tot; un crit a la necessitat d’aturar-nos, observar-nos i pensar-nos. Sempre des de l’estima.

Erice, Guerin, Lacuesta, Mekas, Akerman, Varda, Dardenne, Denis, Olmi, Godard, Truffaut o Ozu. Els grans cineastes inspiren per expressar-se filmant una pel·lícula col·lectiva. “He après a dialogar, a treballar en equip, a cedir, a valorar el treball col·lectiu, a escoltar i ser escoltada”, diu una altra alumna. El cinema parla d’humanitat, i humanitat és el que s’aprèn.

Cinema en curs fa que el cinema sigui una possibilitat de transformar la societat, una porta a l’esperança de fer un món millor. Per això sovint penso que, si crec en alguna cosa, és en Cinema en curs.