Politxinel·la explica el ‘Lazarillo’ a la Sala Fènix

Es pot explicar el Lazarillo de Tormes, novel·la clau de la literatura espanyola, precursora de la novel·la picaresca (si no la primera) a través de la veu (i els gestos) de Politxinel·la, personatge clau de la Commedia dell'Arte, i amb accents de Dante? "Es tracta d'explicar un personatges clàssic espanyol amb un personatge clàssic italià", argumenta el napolità Luca Gatta,erudit del teatre i actor i director de El romancero de Lazarillo, que es pot veure a la Sala Fènix de Barcelona fins al diumenge. L'obra de Gatta subratlla la visió folclòrica i popular i, alhora, culta que té el Lazarillo i que també té la Commedia dell'Arte.

Más información

‘El Pont’, al teatre Maldà: Una decisió fatal que fa venir ganes de viure

Somnis que ens fan seguir vius

La ‘Commedia dell’arte’ com a “alternativa de l’alternativa”

Politxinel·la ho és tot en l'obra. Assumeix tot el pes del text, adaptat i convertit en versos octosíl·labs per una altra estudiosa del gènere teatral, Stefania Bruno, i exprimeix emocions alternatives a la paraula: màscara, mim, teatre gestual, música... "A més de les màscares, la Commedia dell'Arte està en el narrador, un bufó que narra una història", explica Gatta. "I aquest origen el trobem en els histrions, que narraven a través del propi cos. Amb ells va néixer tot. Ells feien pantomimar la realitat. Sense paraules, amb mim, esdevenien vells, joves, divinitats... Ara histriònic és un terme pejoratiu, perquè es queden sols amb les exageracions i, per tant, el treuen de context. Aquí els reivindico, d'alguna manera".

Aquesta Commedia dell'Arte en estat pur s'alimenta, a més a més, de la font argumental i social que aporta el Lazarillo. "Bruno fins i tot inventa un final i omple certs buits que hi ha a l'obra original, però n'és totalment fidel", explica Gatta. Aquí trobem tota una crítica, la mateixa que ja plantejava el text anònim del segle XVI i que, com passa amb els clàssics, manté tota la seva vigència. "Hi ha una crítica amarga d'aquesta ascenció social des de la pobresa fins a la riquesa de la burgesia", diu el director. "M'agrada parlar del personatge com un antiheroi que aprèn a renunciar a valors humans per d'altres que no ho són tant, més aviat pragmàtics i interessats. Algú que canvia el 'ser' pel 'tenir'. En aquest sentit és una obra contra l'arribisme".

Luca Gatta és, sobre tot, un incansable investigador teatral. Prové del Terzo Teatro, corrent que a través de la ficció arriba a la més absoluta sinceritat, amb influències com Leo de Berardinis, Carmelo Bene i la vanguàrdia del teatre italià a partir dels anys 80.Tot, per a ell, té significat, començant per la màscara blanca de Politxinel·la que fa servir: "Està documentat per Silvio Fiorillo [actor i comediògraf del segle XV], que la primera màscara de Politxinel·la va ser, a principis del 1600, una màscara blanca. Fiorillo va posar en escena Politxinel·la amb el seu fill petit com a actor, i li va fer fabricar aquesta careta blanca que no sabem ben bé com era, i que ara ens ha creat un artesà, amb forma d'ocell".

"El protagonista del Lazarillo, igual que la Politxinel·la de Fiorillo, també és un nen, una altra coincidència, no?", observa Gatta, que tot sol representa tots els personatges que pul·lulen per la novel·la. "Politxinel·la és tots els personatges", diu. "Arrossego un personatge cap a un altre amb transformacions a la vista: l'actor muta als ulls de l'espectador, en una dimensió més poètica que teatral. Tot el que es veu en escena cap en una maleta".

La inspiració l'ha trobat en la pròpia realitat. "Els personatges de referència no són reals. Per exemple, el cec que és el primer amo del Lazarillo, està inspirat en un pobre amb discapacitats que jo veia anant als assajos cada dia. Vaig estudiar els seus moviments, la seva manera de moure's, i són els que reprodueixo a l'obra".

Una altra eina del teatre de Gatta és la música. "Sentim músiques populars i medievals que no hi són d'una manera gratuïta", especifica, "sinó que ajuden a comprendre la història, són elements absolutament narratius". Recitada en castellà, en italià i, fins i tot "en llatí macarrònic (que s'entèn perfectament)", aquest Romancero del Lazarillo, que compta amb el suport de l'Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, s'havia d'haver representat fa un any però les restriccions per la pandèmia van obligar a ajornar-lo.