Una Barcelona desdibuixada

Oriol Bohigas estava convençut que la Torre Agbar (avui, Glòries) s’erigiria en la icona de la Barcelona moderna. Així ha estat, però setze anys després de la seva inauguració, el problema rau que l’edifici de Jean Nouvel i el districte 22@, del qual s’ha convertit en far, formen part de l’últim gran projecte urbanístic d’èxit d’una ciutat a la qual no només li costa esbossar els plànols del seu futur, sinó que és incapaç de retenir iniciatives irresistibles a ulls d’altres urbs. El frustrat plantejament d’aixecar una franquícia de l’Hermitage per l’oposició del govern municipal n’és l’exemple més recent. Però fiascos similars —en aquest cas sí consensuats— van ocórrer amb el Centre Europeu de Predicció Meteorològica a Mitjà Termini, que anirà a parar a Bonn, o l’Agència Europea del Medicament, amb Amsterdam com a destinació final. O el debat —o la seva absència— sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat, que ha acabat amb 1.700 milions d’euros d’inversió en l’aire, a banda de l’adeu de Nissan i la seva factoria a la Zona Franca.

Administracions a la seva

En aquest trajecte, l’èxit de la marca de la ciutat s’ha anat desdibuixant també per la puixança de Madrid, desinhibida aprofitant l’efecte seu, el poder polític, econòmic i financer acumulat en les últimes dècades i les hectàrees lliures per desenvolupar al seu voltant. “Barcelona està sent lenta a prendre decisions”, afirma un veterà del PSC establert a Madrid per treballar en un ministeri, que identifica el problema però es nega a simplificar-lo assenyalant culpables. Ha estat el procés? “Ha pesat en algunes decisions, però no és el causant de tot”. El govern d’Ada Colau? “Tampoc se’l pot culpar de tot, seria injust”. I doncs? “Han coincidit moltes coses, però els mecanismes de decisió a tot Catalunya s’han fet molt complexos, sobretot perquè cada administració va a la seva. Amb els Jocs del 92 les diferències es van anar arreglant, però ara…”.

Ara sembla imperar la indefinició, mentre s’invoca la Gran Barcelona, un altre exemple de lentitud: el Pla Director Urbanístic Metropolità, el substitutiu del venerat Pla General Metropolità (aprovat fa 46 anys i que segueix vigent) no acaba de veure la llum després d’anys de treballs. I aquesta paràlisi se succeeix en el projecte de la Sagrera, que havia de ser un nou node barceloní, però que viu pendent de l’evolució de les obres de l’estació de tren, un dels desllorigadors del planejament.

I més inconcrets són encara altres projectes que farien les delícies dels urbanistes. Com ara aconseguir planificar la façana barcelonina del riu Besòs, ara que la seva llera ha guanyat el verd i les persones han tornat a gaudir-ne. O la reforma del Morrot. I mirant més enllà de la frontera de la ciutat, donar forma i contingut a les tres xemeneies de Sant Adrià, que en altre temps van il·luminar Barcelona (amb l’electricitat dels seus generadors) i que des del 2011 són una altra ombra del seu futur.

Andreu Ulied, expert en planificació estratègica, opina que “les decisions de les administracions catalanes podrien ser més pràctiques i realistes”, alhora que qüestiona la contínua competència amb Madrid: “Que suposadament vagi molt bé i tingui grans projectes no ha de ser negatiu per a Barcelona. Per què ho hauria de ser? Amb tot, a Madrid hi ha un alcalde governant la mateixa població i territori que aquí governen 36 alcaldes. Hi ha una única província, cap comarca. Tenim pendent una reforma administrativa des de fa més de 40 anys”.

L’Ajuntament comptarà enguany amb els pressupostos més expansius de la història, “una oportunitat”, com diu l’exarquitecte en cap del Govern de Xavier Trias (CiU), Vicente Guallart. “A tot això li falta un dibuix. Tenim una capacitat d’inversió brutal, però s’ha de plasmar en dibuixos per saber què volem tenir com a mínim d’aquí a 15 anys”, diu, insistint en la necessitat de planificar.

Ramon Gras, investigador d’Innovació Urbana de la Universitat de Harvard, evidencia que “Barcelona ha esgotat la visió urbanística i de desenvolupament de l’últim quart del XX. Des del vessant econòmic, de fet, ha estat una continuïtat de l’època del desarrollismo”. Però albira dues idees de com girar full: “Superar la visió urbanística esgotada el 2020 amb la visió de la metròpoli fractal i impulsar l’economia del coneixement amb districtes d’innovació situats estratègicament”. En la seva opinió, Barcelona hauria de focalitzar esforços en les indústries de la robòtica, la biomèdica, l’urbantech, les indústries creatives i el disseny digital tenint en compte el seu llegat històric.

Gras, com d’altres, aposta per un model de ciutat fractal, amb zones diferents que mantinguin elements comuns per al ciutadà, però amb nivells d’especialització econòmica diferent, depenent de l’activitat que ja tinguin implantada i aprofitant la modelització que aporten les tecnologies del XXI. La ciutat dels 15 minuts, on la majoria dels serveis queden a prop. “És bàsic encertar-la, perquè si es fa malament seran dècades perdudes. Hem d’evitar tant les ocurrències com les defenses dogmàtiques de posicions irracionals”, diu.

Aquests serien els plantejaments que Barcelona hauria de desenvolupar en breu per crear nous 22@.

La Sagrera, un desenvolupament sense “núvia”

Quan el llavors alcalde Jordi Clos va presentar el 2004 el projecte de la Sagrera, un es perdia: 1,6 milions de metres quadrats en una pastilla on aniria la nova estació de la Sagrera (amb una inversió prevista de 2.250 milions d’euros, sumant les infraestructures necessàries), un corredor verd de 38 hectàrees i un altre edifici emblemàtic, dissenyat per Frank Gehry, de 148 metres d’alçada denominat popularment La núvia. Disset anys i una profunda crisi després, aquells somnis per posar fi a una gran ferida creada per les vies del tren és una altra cosa. Tot i aquest retard, és el projecte més avançat, en opinió de Guallart: “Té un pla molt definit i és un projecte molt excepcional”. El juliol passat, la societat que gestiona tota l’operació ferroviària, Barcelona Sagrera Alta Velocitat, va adjudicar els projectes d’arquitectura de l’estació. Gras, després d’haver fet una modelització urbanística i econòmica de la regió metropolitana de Barcelona a través d’Aretian (start-up de Harvard de la qual és cofundador), creu que en aquesta zona es podria aprofitar per impulsar l’economia vinculada amb la robòtica aplicada a la logística.

Montjuïc, la muntanya que hauria de recuperar la màgia

L’objectiu de l’Ajuntament de Barcelona és convertir la muntanya en allò que ja hauria de ser: un gran parc urbà de la ciutat. El que va ser l’escenari de l’Exposició Internacional de 1929 no ha aconseguit, en ple segle XXI, que els barcelonins gaudeixin i explotin diàriament la muntanya més propera a la ciutat, el que hauria de ser el seu Central Park. Els veïns reivindiquen més usos col·lectius als edificis de Montjuïc i resoldre obstacles, com la inseguretat, el canvi en la mobilitat —centrada encara en l’ús del cotxe— o la compatibilitat de la celebració d’esdeveniments amb la vida dels barris limítrofs.

El regidor del districte de Sants-Montjuïc, Marc Serra, adverteix que bona part del futur de la muntanya està escrit en l’anomenat Pla d’Actuació del Parc de Montjuïc 2019-2029, redactat sobre la base de 232 propostes realitzades per entitats i associacions de veïns. “És un pla molt extens amb què no només fixarem i recuperarem camins històrics, sinó que connectarem barris, i prioritzarem els accessos amb autobús, bicicleta i a peu a la muntanya. També pretenem reforçar l’evident valor cultural dels equipaments de la muntanya i la creació d’un centre d’interpretació històric de Montjuïc al mateix castell”, assegura. “La clau de Montjuïc és que el parc i la muntanya baixin a la ciutat. Amb la pandèmia sembla que la ciutadania l’ha redescobert. Ara necessitem preservar-lo, rehabilitar-lo i intentar que l’ús no l’acabi de fer malbé”, admet la tinenta d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz.

Una de les metamorfosis evidents de la zona va ser anunciada dimarts pel consistori: el canvi del recinte històric de Fira de Barcelona. Una reforma que transformarà en 500 habitatges públics de lloguer part dels edificis que la Fira té al carrer Lleida. S’hi instal·larà un ambulatori a la Casa de la Premsa (l’edifici dels mitjans que van cobrir l’Exposició de 1929), una biblioteca i l’antic pavelló d’Itàlia serà un centre esportiu. El projecte és ambiciós: el palau de congressos anirà al pavelló d’Alfons XIII i s’ampliarà el Museu Nacional d’Art de Catalunya al pavelló de Victòria Eugènia. I s’obriran nous vials que travessaran l’antic recinte firal.

“Però a més de la Fira, els eixos verds de Montjuïc han de ser els connectors cap a una plaça Espanya que ha de deixar de ser un nus viari; i ho aconseguirem quan deixem de ficar-hi cotxes. El Paral·lel ja està reformat. Ara faltarà el carrer de Sants i la Gran Via, que hem de transformar en una avinguda metropolitana amb carrils exclusius per a autobusos. Hem de deixar de tenir autopistes urbanes i això ens permetrà una plaça Espanya diferent”, diu Sanz.

Litoral, Morrot i la Marina: expansió i noves centralitats

És una de les parts del litoral que espera la seva transformació, malgrat que els projectes s’han repetit per intentar resoldre una altra reivindicació històrica. “Necessitem un passeig que connecti la Marina amb la resta de Barcelona i això s’ha de fer a través de la ronda del Litoral que hi ha ara”, defensa la regidora d’Urbanisme. Sanz sap que ha de moure peces del trencaclosques per arribar al que pretén. “Primer traslladarem l’estació del tren del Morrot a l’antiga llera del Llobregat. Després, cal deprimir la ronda del litoral actual i baixar-la a la cota del port; i a l’espai que ara ocupa la ronda, farem una passeig per a autobús, vianants i bicicletes. Amb això aconseguim que la Marina estigui a set minuts de Colom”, verbalitza. “A la Marina està prevista la construcció de 28.000 habitatges, però, a més, hi ha molts més projectes: la pacificació del passeig de la Zona Franca o la construcció d’un parc central de més de dues hectàrees”, reivindica el regidor de Sants-Montjuïc, Marc Serra.

Serra també recorda que en aquesta zona de la transformació de l’antiga estació de Magòria és on es construirà un ambulatori. “Ara els veïns, o van d’urgències al Clínic o se’n van al CAP de Manso”, lamenta Serra. “Estem treballant en allò que anomenem noves centralitats. Un exemple és la plaça de les Glòries. Volem el mateix amb Can Batlló, on farem un gran parc”, explica Serra.

Les Tres Xemeneies, un pol digital metropolità

Al final del riu Besòs, a Sant Adrià, hi ha les tres xemeneies de l’antiga central tèrmica de Fecsa, zona a transformar des de fa dècades. A principis de gener, la Generalitat va fer pública la seva intenció d’entrar al Consorci del Besòs per aconseguir transformar una zona que els ajuntaments de Barcelona, Sant Adrià, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Montcada i Reixac no tenien prou múscul econòmic per transformar.

Sanz destaca que aquest espai és el gran pol d’atracció econòmica, sobretot digital, que necessita l’àrea metropolitana. La zona allotjarà un hub digital i audiovisual dels més grans d’Europa. Un moviment polític amb què es pretén posar fre a la desigualtat cronificada als municipis i barris del Besòs.

El Besòs: mirar cap a l’altre riu

És una de les transformacions vitals. “Fer el Besòs és essencial, cal resoldre el fet que Barcelona tingui set quilòmetres de façana al riu ocupats per naus abandonades (del Poblenou) i carreteres (el Nus de la Trinitat). És el que farien Londres i París”, assenyala Guallart. S’ha iniciat part de la renovació del Bon Pastor, on es refarà l’espai de l’antiga fàbrica de Mercedes per construir-hi habitatges, indústries i encabir-hi la Facultat de Disseny i Enginyeria d’Elisava i la Universitat de Vic. Aquesta operació enllaça amb la transformació de la Sagrera, i Gras aposta per centrar-se en indústries innovadores en manufactures de polímers i components metàl·lics avançats.