Opinió
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Una cultura funerària i els seus forats

Commemoracions dels centenaris de Joan Fuster, Gabriel Ferrater, Francesc Català-Roca i Guillem Viladot, aquest últim de menor rang

Imatge d'arxiu de Guillem Viladot, considerat un dels màxims exponents a Catalunya de la 'poesia concreta'.
Imatge d'arxiu de Guillem Viladot, considerat un dels màxims exponents a Catalunya de la 'poesia concreta'.LAURENT AIS (EFE)

El poeta i narrador Guillem Viladot va néixer fa un segle, com Fuster, Ferrater i Català-Roca, entre altres noms que tenen aquest any el seu Any, declarat per la Generalitat, un bon grapat de persones i d’entitats. Amb aquest feix cada vegada més gran es pretén fer un exercici de renovació de la història cultural que, però, difícilment aconsegueix amagar el caràcter funerari que l’administració atorga als artistes, personatges i associacions. Si parlem de cultura, és sabut que el millor artista és l’artista mort, el millor intel·lectual és l’intel·lectual mort, i així successivament: poetes, escriptors, fotògrafs, ben morts són sensacionals. Es pot dir el mateix en altres camps, l’econòmic per dir-ne algun? El millor banquer és el banquer mort? Val a dir que també aquest 2022 tenen el seu Any l’empresària Júlia Bonet Fité, creadora de la cadena de perfumeries que porta el seu nom de pila, i l’empresari i polític Ramon Trias Fargas, però se’n parla poc en els mitjans. Els millors morts, insisteixo, són els escriptors i els artistes.

Vaig viure de prop el centenari de Buñuel el 2000 i el de Rodoreda el 2008. En el cas de Don Luis va ser com si el tornéssim a enterrar, l’obra no es programa ni es veu, és una indústria acadèmica i prou. La dama de Romanyà va aguantar millor però també va passar després un temps als llimbs. Els centenaris solen acabar cansant, sovint mancats de convicció, només en comptades ocasions reviuen l’obra i aporten públic. En aquestes línies comentaré el cas de Viladot, que en ple Nadal va aixecar polseguera a les Terres de Lleida per ser d’escàs rang per al Departament de Cultura, que l’ha situat a la casella d’“Altres commemoracions”.

Només en comptades ocasions els centenaris reviuen l’obra i aporten públic

Auguro que l’Any Viladot serà un èxit precisament per això. Just per no ser un any de tatxin-tatxan institucional, l’oblit rugirà. Quan la gent de l’oest s’emprenya, poca broma. I estan francament picats. El rebuig els alimenta, terrícoles de frontera. Aquest dissabte 29 comença el programa al seu Agramunt natal, on l’apotecari Viladot barrejava elixirs, també poètics i narratius. Un poeta experimental enmig d’obradors de torrons i dels rics camps de cereals i fruiters de la plana ardent.

Va ser un d’aquests escriptors que construeixen la seva obra com si visquessin a França (com els seus veïns Josep Vallverdú el proteic i el poeta Jaume Pont, per citar-ne només dos): lluny i aliens a la capital, que poc cas els fa, figures del seu paisatge natiu, excèntrics mal que els pesi. És clar que volia ser reconegut i viatjava a Barcelona i es movia tant com podia entre alguns cercles, sense gaire fortuna crítica ni editorial, però Viladot no s’acoquinava, ell era un notable local d’una pròspera i arrelada apotecaria familiar, de quan un farmacèutic comptava tant com un terratinent, un metge o un director de sucursal bancària. Sempre senyor en la indumentària i els modos, no corresponia a la imatge suposada de poeta experimental (el vaig conèixer a finals dels 70, quins anys davant d’un galant rural), i menys quan el veies amb Brossa el desgavellat, antisenyor en el vestit i un senyor en el tarannà. Formaven trio amb un altre lleidatà, Josep Iglésias del Marquet, poeta i crític d’art, el més discret, un altre senyor en el tracte.

Viladot, Brossa, Iglésias del Marquet: quin trio!

Va continuar al poble fins a morir als 77. No va ser l’únic a Catalunya ni ho ha estat en altres terres ibèriques, una història literària no explicada ni avaluada en el preu que han pagat i paguen aquestes figures, a diferència de tants dels seus homòlegs francesos que poden viure de la literatura. No eren llavors temps neorurals, entenguem-nos, no hi havia internet i la llum se n’anava un dia sí i l’altre també (encara ho fa, no tan sovint però ho fa). Les terres de Ponent, ardides i per força discretes, són també taller i refugi d’artistes de la capital. Guinovart i Hernández Pijuan van extreure d’aquests secans calents i fèrtils energia i pintures molt belles. El Nobel Coetzee, autor de les seves Terres de ponent, es va enamorar d’un paisatge i uns crepuscles que el transportaven a la infantesa (a Sud-àfrica!) i a punt va estar d’instal·lar-s’hi abans de decidir-se per Austràlia (pel que sembla alguns veïns no li ho van posar fàcil). La Fundació Sorigué té a Lleida una col·lecció d’art contemporani de més de 450 obres d’allò més comunicatives, de les que agraden a tothom. D’alguna manera, la llavor de Viladot ha fet possible tot això, al marge fins i tot de la seva persona i de si va donar suport a aquell o a aquell altre i de com va aconseguir publicar la seva obra. La creació crida la creació, l’engendra. Una figura en un paisatge crea.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS