La comèdia sinistra del pujolisme

Al seu llibre anterior, Un quartet, segurament un dels llibres més estranys, difícils de qualificar i memorables publicats el 2019, Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962) deia que “el meu consell, doncs, és que aquest llibre es llegeixi en quatre sessions, desconnectant o agafant forces entre una peça i l’altra, però sense perdre el fil que lliga les quatre en una mateixa seqüència, car aquesta seqüència, i no la mera reunió dels quatre escrits, és la que fa que el Quartet sigui un quartet”.

Alguna cosa semblant es podria dir d’Infern, Purgatori, Paradís, una novel·la construïda sobre tres relats independents que es relacionen entre ells gràcies a la carnavalesca presència arreu del president Capgràs. A la tercera part, ‘Viatge a Citera’, l’endemà d’haver confessat públicament que tenia diners ocults en un banc d’Andorra, el president Capgràs apareix a l’hora de dinar a casa d’un antic conegut seu —un intel·lectual—, voraçment afamat s’asseu a taula, menja uns quants plats de macarrons, es cruspeix tot sol una capsa de galetes i una teula de xocolata belga i després queda beatament adormit en un sofà.

Al capítol anterior, ‘Un conte de Nadal’, centrat en les investigacions que fa un subinspector dels Mossos al voltant del cas del periodista Alfons Quintà, que se suïcida després d’haver assassinat la seva dona, el lector ja havia tingut l’ocasió de presenciar unes imatges patèticament esgarrifoses: el president Capgràs, calçat amb unes sabates de dona, de color rosa i de taló alt, balla amb els braços oberts, movent-los com si fossin les ales imaginàries d’una papallona, talment “un pallasso del transvestisme encantat de poder mostrar les seves habilitats”. Abans, a ‘El futur anterior’, el lector havia viatjat al regne dels morts, o a la paperera de la història, o al país de les últimes coses abans del final, i havia assistit a una partida de cartes, condemnada a repetir-se eternament, entre els presidents Capgràs, Capavall, Puntilla i Gas, també anomenat l’Astut: aleshores era fàcil recordar el que deia Baudelaire, que “mai no hi ha excusa per ser dolent, però hi ha cert mèrit en el fet de saber que se n’és; el més irreparable dels vicis és fer mal per estupidesa”.

A Infern, Purgatori, Paradís Ibáñez Fanés ha escrit, certament, la comèdia grotesca i sinistra del pujolisme, una novel·la política de textura inèdita, però que sap enlairar-se més enllà de la ràbia moral i la ferocitat intel·lectual perquè l’autor segueix en tot moment el consell que li dona el seu mestre al final de la primera part: “No oblidis tot el que has vist. Ja ho saps. Has de saber obrir les portes, endinsar-te per aquella foscor. Has de saber si dius la novel·la o la història, o en quin sentit barreges les dues. Si dius la imaginació o l’explicació. Les dues han de coexistir. L’or i la merda. Però no és bo que es confonguin. Les dues demanen dues formes distintes de pietat, però també de persuasió. La decència de la bona persuasió, Jordiet, tot el secret és aquí”.

I, en efecte, si Infern, Purgatori, Paradís és la novel·la que és —estranya, difícil de qualificar i molt memorable—, es deu a la cortesia d’Ibáñez Fanés, que no oblida en cap moment que la intriga, o el misteri, d’un artefacte literari es troba a cada frase, “palpita en cada paraula escrita i salta fora de control amb cada paraula pronunciada”. I el lector queda impressionat del control compositiu del viatge a l’infern, i de la precisió narrativa del thriller sobre la mort de Quintà, i de com es relacionen, mouen i comporten els personatges (com es troben i es manté la tensió argumental) el dia de la confessió de Capgràs. No impressiona menys de quina manera es despleguen al llarg de 400 pàgines atapeïdes, i molt ben invertides perquè era una novel·la que reclamava ser excessiva, un cúmul de fronts temàtics superposats de manera helicoidal, amb els lligams entre elpoder polític i el periodisme al capdavant.

Infern, Purgatori, Paradís és una novel·la cívica que té la voluntat expressa de convertir el desvari nacionalista, i les relacions entre els intel·lectuals i el poder polític, en un espai novel·lesc mític, però és també una novel·la contra la decepció, una novel·la d’amor i d’aprenentatge vital, un elogi de la ficció on Ibáñez Fanés actua de manera semblant al quadre al·legòric de Sandro Chia que il·lustra la portada, i, com l’os que agafa de la mà un home desorientat en una mena de selva fosca i el porta cap a un lloc menys inhòspit, també condueix el lector al territori de l’alta literatura, entesa com una mescla portentosa d’idees i d’històries, de digressions i pura narració, de transcendència i d’anècdota.