“Una petitíssima història pot arribar a ser un deliri”

La pallassa presenta al Centre de les Arts Lliures ‘Si tu te’n vas’, una història tendra sobre la guerra, amb Nan Valentí i Lola González

Pepa Plana, caracteritzada com a Augusta.
Pepa Plana, caracteritzada com a Augusta.Albert Garcia

Des de dijous passat, la pallassa Pepa Plana (Valls, 56 anys) torna a fer puenting. En fa cada tarda al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, fins al 30 de gener, amb el seu nou espectacle, Si tu te’n vas, juntament amb Nan Valentí (que fa de pallassa i ha escrit i dirigeix l’obra amb Plana) i Lola González. “Cada dia, abans de sortir a escena, travesso el segon del puenting, aquell moment d’espera terrible en què no el veus, però ja sents al públic”, diu. “Són els nervis. Malament rai el dia que t’importi un rave sortir a escena. Charlie Rivel va dir que els nervis venen amb el talent”, es consola.

És un acte, també, de respecte envers el públic: “Amb mascareta, les rialles són molt apagades. M’estimen o no m’estimen? Però sí, m’estimen, perquè riuen amb els ulls”. La pandèmia ho ha alterat tot. L’espectacle anterior, Veus que no veus, ja se’n va veure afectat, i l’actual s’havia d’haver estrenat en les Decennals de Valls, que es van posposar... “Jo visc al delta de l’Ebre, vaig ser una privilegiada durant el confinament més dur”, reconeix. “M’imaginava en un pis, tancada, i, uf! No sé si ho hauria aguantat. Potser, inconscientment, d’aquí em va venir la imatge per començar Si tu te’n vas, al cap i a la fi, qualsevol obra està tenyida del que està passant”. L’obra comença amb tres veïnes, cadascuna en una petita finestra de la façana d’una casa, barallant-se, malparlant l’una de l’altra, no suportant-se... “Però es necessiten”, aclareix Pepa.

L’obra tracta de la guerra. “Sí, les pallasses hem de tenir molta consciència d’on és el drama, per estirar-lo fins a fer comèdia amb això”, comenta. Les tres pallasses, Blanca (Nan Valentí), Augusta (Pepa Plana) i Contra Augusta (Lola González), ens obren les finestres de casa seva per explicar-nos les seves vivències personals, quan esclata la guerra i l’edifici s’ensorra. “Entrem en la perversió de jugar a pensar què faríem en la guerra”, explica, amb un somriure ple de tendresa. “I no ens referim a una guerra en concret, com a Èxode, que parlava de la Guerra Civil. Això està obert a totes les guerres, perquè continuarà havent-n’hi. Perquè l’ésser humà està mal dissenyat. Ens agradaria acabar alegrement, però el mateix espectacle no ho vol, i en sap més que nosaltres”. Això no vol dir que no hi hagi d’haver rialles: “És tan dramàtic que fa morir de riure. Són aquestes coses tan complicades que té el riure”. Espectacles com Penèlope, Èxode i Paradís pintat tenen en comú amb l’actual que posen el dit a la nafra. “Sí, per mi és imprescindible transmetre un missatge. No sé per què, en la meva tribu m’ha tocat ser aquesta paraula tan pomposa, ‘artista’. I crec que no és cap altra cosa que tenir la capacitat de mirar, de contemplar. Entre els primitius ja hi havia els que no sabien caçar però sabien mirar. I segur que a la nit, a la llum del foc, contaven i representaven el que havien vist. I quan tens ganes d’explicar coses és normal que ho facis des del teu punt de vista”.

Hi ha d’haver una història per explicar, llavors. “Per descomptat, però per a les pallasses és important com l’expliquem. Per exemple: ens mengem una poma. Un acte intranscendent però que, en funció de com ho fem, pot ser important: de vegades una petitíssima història, absurda, rutinària, pot arribar a ser un deliri”.

És el que té ser “pallasses teatrals”. “No ens limitem a una successió de números, tenim una sòlida estructura dramàtica”, explica, subratllant que no se sent ni pallassa de circ ni de carrer. “Però estem alerta de tot. Qualsevol cosa que passi durant l’escena, que per a un dramàtic seria una putada, pot ser un regal del cel per a nosaltres”. Pendents de qualsevol soroll, qualsevol riure a deshora, qualsevol esternut... “Esclar que ara els espectadors ja no s’atreveixen a tossir [amb la pandèmia s’ha acabat la tos!]”.

Pepa Plana canvia de personatge constantment en els seus espectacles. “Sé molt bé quan interpreto un personatge que no conec, que n’ha creat un altre”, explica, recordant que ella va estudiar precisament art dramàtic. “Però en pallassa jo soc jo. Sempre. Soc jo jugant que soc Penèlope, o Julieta... Com quan veus una nena jugant saps en tot moment que és una nena, però ara fa d’heroïna o de qualsevol cosa. Una pallassa és una adulta, jo soc adulta, però tenim aquesta essència primària de joc, de creure’ns que estem en una nau espacial, i juguem, com nens. Però soc adulta. Per tant, aquest joc proposa una reflexió i crea complicitat amb l’espectador”.

Les pallasses hem de tenir molta consciència d’on és el drama, per estirar-lo fins a fer comèdia amb això

Si tu te’n vas teatralitza números històrics de circ, però en femení. “Parteixo d’un univers femení, la meva comicitat, la meva èpica són femenines, però les entrades clàssiques sempre les han representat homes. I fetes per dones són una altra història. El pallasso fent de dona és còmic. Al revés és morbós, no fa riure, no sé per què”, suggereix la pallassa. Pepa Plana té, entre altres reconeixements, el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat, ha actuat per mig món, ha format part del Cirque du Soleil... però li costa produir els seus espectacles a la seva terra. “Quan vaig al Guiri [a l’estranger] és molt guai”, diu. “És una realitat. Soc molt millor al Guiri que aquí! Aquí... Hola? No ho dic com a retret, però crec que a hores d’ara, amb més de 30 anys de carrera, en ser dona ho he tingut més difícil”.

Malgrat tot, Pepa Plana insisteix: “Continuo vivint al país del ‘sí’. El ‘no’ t’atura, t’impedeix provar coses noves”. I continua intentant fer l’espectacle més bonic de la seva vida: “Una obra somiada, molt maca, molt maca que mai no s’aconsegueix, perquè quan la fas dius: ‘Era millor quan la somiava’. Això passa sempre. Per això espero no fer mai l’espectacle dels meus somnis: perquè si ho fes, ja em podria morir...”

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica

Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS