Els Català, una trinitat de fotògrafs del segle XX

El fotògraf, escriptor i publicista Pere Català i Pic (1881-1971) és l’autor d’Aixafem el feixisme, un dels cartells més icònics i reconeixibles de la lluita contra la dictadura que va crear el 1936 com a element de propaganda republicana durant la Guerra Civil. A la imatge, considerada una de les millors fotografies publicitàries de la primera meitat del segle XX, es pot veure l’espardenya d’un mosso d’esquadra, símbol de les classes populars, a punt de trepitjar una esvàstica nazi realitzada amb fang i esquerdes. Pere Català no estava sol en la realització d’aquesta imatge que es va popularitzar en reproduir-la en postals i cartells a la Comissaria de Propaganda de la Generalitat i que, després de la definitiva victòria dels militars rebel·lats el 1939, li va acabar costant l’exili interior després de destruir tot el material, que li podia costar represàlies, i amagar una primera còpia en el doble fons d’una maleta. En la realització d’aquesta imatge va ser ajudat per un dels seus fills, Francesc Català-Roca (1922-1998), de 14 anys, que, com el seu germà Pere Català i Roca (1923-2009), va mamar des de petit tot allò relacionat amb la fotografia, com a mitjà de vida i com a forma d’expressió de la realitat que els va tocar viure.

Pare i fills van formar una tríada de fotògrafs irrepetible que van recórrer amb el seu ingent llegat –unes 100.000 imatges entre els dos Peres, dipositades des del 2017 a l’Arxiu Nacional de Catalunya, més 200.000 de Francesc que es conserven a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya– tot el canviant i convuls segle XX. A tots tres els dedica ara el Museu d’Història de Catalunya l’exposició Els Català, fotògrafs d’un segle, en la qual es mostren 182 imatges (unes 60 per fotògraf), còpies actuals muntades en bastidors com si fossin quadres, d’aquesta saga fotogràfica en la qual es poden veure, a part dels seus vincles familiars, les seves similituds i les seves diferències a l’hora de tractar els temes.

La mostra, oberta fins al 25 de setembre, està comissariada pel també fotògraf Andreu Català, fill de Francesc, en col·laboració amb el seu cosí Rafel Català, fill de Pere. Pel comissari, l’exposició permet veure “la capacitat comunicativa i evocativa de la fotografia” i “com tots tres van ser testimonis i protagonistes d’alguns dels fets més rellevants de la història i de la cultura catalana del segle XX”.

En l’exposició es poden veure moltes de les imatges que han donat reconeixement al treball d’aquests tres fotògrafs: La nena gitana (germana petita de la bailaora La Chunga), de 1953, que s’aferra a un drap com si fos una nina que apareix al costat de les tres xemeneies del Poble-sec; una vista zenital de 1949 realitzada des de dalt del monument a Colom que va aconseguir col·locant la seva càmera a l’extrem d’una taula de fusta a tall de pal de selfie i les famoses dones que passegen per la Gran Vía de Madrid el 1952, totes tres fetes per Francesc Català-Roca; junt amb altres imatges inèdites seves (algunes de les desconegudes, que són entre un 10% i un 20%, que es poden veure a la mostra), com la mateixa nena gitana somrient que no s’havia mostrat mai i la imatge de 1954 d’un grup d’homes passejant aquesta vegada per la Gran Via de Barcelona, on va repetir l’esquema de la de dos anys abans, quadriculant la presa que havia obtingut. També algunes poques vistes com la d’un grup de pescadors a Calella de Palafrugell fent un cremat de 1955 de la qual el fotògraf va dir: “Quina llàstima que algunes fotos no incorporin el so”.

En l’exposició es mostra l’extensa i variada producció de Pere Català i Pic, que va descobrir la seva vocació quan li va tocar el 1914 una càmera fotogràfica en un sorteig que es va fer al banc on treballava a Valls (Tarragona), origen de tota la saga familiar. Destaquen els seus cartells publicitaris, plens d’impactants imatges en blanc i negre de productes com la beguda Cacaolat, les colònies Myrurgia, la xocolata Juncosa, el vermut Cinzano i el Cerebrino Mandri, a més de fotomuntatges com el de promoció del barri Gòtic encarregat per la Societat d’Atracció de Forasters de 1935, que es podria continuar utilitzant per vendre la ciutat.

Però potser el més beneficiat amb la mostra és Pere Català i Roca, el més desconegut de tots tres, un estudiós del folklore i el patrimoni català que es va centrar en aquests temes per a la seva producció. Seves són les imatges de castells catalans, autèntics documents gràfics d’una cosa que s’ha acabat perdent en molts dels casos per sempre i de festes com la de les falles d’Isil de 1957; primer reportatge d’aquesta tradició que ha acabat sent reconegut per la Unesco Patrimoni de la Humanitat, el mateix que les fotos que va fer de castells, el Misteri d’Elx i de la Patum de Berga.

Com en totes les famílies, en la dels Català hi va haver diferències. El pare volia crear una gran empresa en què hi participessin tots tres: ell amb la part publicitària, Francesc amb la fotografia i Pere amb l’administració, a més de l’important paper de la germana gran, Maria Àurea (1920-1993) que retocava les imatges. Però això només va poder ser entre 1946 i 1948. Aquell any Francesc Català, amb tot just 28 anys, s’independitza després d’enemistar-se amb el seu pare i crea el seu estudi a la travessera de Dalt. “Malgrat tot, el meu avi el va ajudar amb un préstec de 5.000 pessetes”, diu el seu fill Andreu. També li va donar algunes càmeres de fotos perquè pogués començar. Després de guanyar un concurs de cartells de l’empresa Coñac Domecq va començar a guanyar fama i visibilitat, però també li va proporcionar 7.000 pessetes amb les quals va saldar el deute, material, amb el seu pare.