Català-Roca i deu deixebles

En les seves memòries, el fotògraf Francesc Català-Roca (Valls, 1922- Barcelona, 1998) explica que és amic de tothom, però amb pocs assoleix una amistat profunda. Un d’ells va ser el pintor Joan Miró, a qui va conèixer el 1953 quan el director de cinema americà Thomas Bouchard realitzava un documental sobre el pintor i va demanar a Català-Roca que l’ajudés. De l’any següent és la primera fotografia que va fer del pintor. És a la porta de la catedral de Tarragona i Miró apareix somrient de manera distesa. Des de llavors, va néixer una gran amistat que va perdurar més de tres dècades. Ho explica Núria Gil, conservadora de l’Arxiu Català-Roca que conserva el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i que ha proporcionat prop de les 30 imatges de Benvolgut Mestre Català-Roca,una doble exposició que s’inaugura avui a la Fundació Setba, el centre cultural de la plaça Reial.

Doble perquè, al costat de les imatges, retrats de personatges famosos i anònims realitzats per Català-Roca, com el d’uns joves Ana María Matute, Joan Josep Tharrats i Joan Abelló (1952), Jean Cocteau, Josep Guinovart, Josep Llorens Artigas i Modest Cuixart (1953), Jacques-Yves Costeau i Antoni Clavé (1954), La Chunga (el 1955), Joan Teixidor i Antoni Tàpies (1970) i Josep Pla, Antoni Saura i Eduardo Chillida (1975), es mostren deu fotografies de deu fotoperiodistes actuals més que han acceptat el joc (repte) de Cristina Sempere —directora de la fundació i comissària de la mostra— de dialogar amb les imatges del mestre. “No pretenem descobrir la importància de Català-Roca, però si reivindicar-lo”, explica Sempere, que assegura que va proposar a Sandra Balcells, Colita, Pepe Encinas, Joan Guerrero, Kim Manresa, Jordi Pol, Leopoldo Pomés, Txema Salvans, Tino Soriano, a més d’Andreu Català, fill de Francesc, “si subscrivien el títol de l’exposició, Benvolgut Mestre, reconeixent així el paper cabdal de Català-Roca en la fotografia actual”.

Tots van acceptar. I van jugar amb les imatges que els va proporcionar Sempere. Al nivell de la composició, com Sandra Balsells, que compara un confrare sicilià amb un mariner de la VI flota americana de 1953. Al nivell de la mirada dels fotografiats, com la gitaneta de Pepe Encinas i la florista de 1954. Al nivell dels gestos, com el quítxua equatorià de Joan Guerrero i el pastor de 1970, que es cobreixen el rostre de forma semblant. O al nivell de la sensualitat de les models, la d’esveltes cames fotografiada per Leopoldo Pomés i la de la llarga cabellera rossa de Monique, protagonista de Model de 1955; dues imatges que podien intercanviar l’autoria. “En veure les fotografies tots van buscar una imatge seva que hi pogués dialogar”, explica la comissària, que destaca que tots els personatges d’aquesta sèrie són anònims excepte la imatge de Colita, que mostra un Dalí el 1980, sense la força i la vitalitat en la mirada i el mateix bigoti del Dalí de 1952, que vivia la seva època d’esplendor després de tornar dels Estats Units i pintar les seves obres més reconegudes. “És també un bon diàleg”, admet Sempere.

Les fotografies del mestre mostren, segons el parer de Gil, el domini de la llum i de la tècnica. “No utilitzava flaix, ni il·luminava de manera artificial, no feia fotos d’estudi, sempre buscava alguna cosa que vinculés el personatge amb el seu entorn, i acudia als llocs en el moment concret a la recerca de la llum que buscava. També, que els seus negatius eren gairebé perfectes, sense retocs, ni afegits. Les clavava, perquè també tot era molt car i calia economitzar”, explica aquesta especialista i admiradora de Català-Roca, que explica que les fotografies dels artistes es van publicar en la publicació Revista acompanyats de textos del crític d’art Cesáreo Rodríguez Aguilera.

Les fotografies de Català-Roca són còpies de 70 per 70 centímetres, que es van realitzar per a una exposició del Museu Morera de Lleida que ha itinerat per diferents localitats de la província i últimament s’ha vist a Vic (capital cultural de Catalunya) i Manresa. Ara l’exposició arriba per primer cop a Barcelona amb l’afegit dels deu fotoperiodistes i exposant dues de les càmeres fetitxe de l’artista: la Hasselblad i la Leika, a més de material fotogràfic com un parell d’àlbums de contactes, tot deixant clar que Català-Roca ha fet grans deixebles.

La Fundació Setba està instal·lada des de 2009 en un enorme pis de 300 metres de la plaça Reial de Barcelona. Cada any organitza quatre o cinc exposicions. Una d’elles, anual, destinada a recuperar la memòria de la plaça, a través dels seus comerços, com les que protagonitzava el Taxidermista o el Sidecar, o els seus personatges, com la centrada en Fructuós Canonge, un famós enllustrador de calçat i mag que va viure en aquest ecosistema quadrat de la ciutat.