Una modernitat eloqüent, fràgil, inacabada

L’exposició internacional de 1929 a Barcelona, a la muntanya de Montjuïc i els voltants que van veure com s’alçaven els pavellons i la carcassa de l’avui Museu Nacional d’Art de Catalunya, és considerada el súmmum de la modernitat en aquestes terres. Un dels seus més notables fotògrafs va ser Gabriel Casas i Galobardes (Barcelona 1892-1973), a qui la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, dedica una formidable exposició de la seva obra entre 1929 i 1936. Comissariada per Julià Guillamon, l’expo i el seu catàleg tenen diverses virtuts, una de les quals –i no menor– és posar sobre la taula de la història fins a quin punt aquella modernitat va ser fràgil, i no només com a conseqüència de la guerra del 36.

En entrar-hi veus una gran foto de Casas dels moderníssims maniquins de la secció francesa del Palau de l’Art Tèxtil i, com si fos el seu mirall, una gran foto anglesa del veloç cotxe de curses Golden Arrow (La Fletxa d’Or), una de les sensacions de la fira. Però del cotxe en va arribar només el xassís i la carrosseria: el motor es va quedar a Anglaterra. Aquest simulacre de cotxe aerodinàmic com a gran atracció de l’esdeveniment internacional, revelat ja llavors pel setmanari El Be Negre, es converteix així en icona d’aquella modernitat que resultaria de voler i doler, que va fer el possible per existir però que només va aconseguir (i algú pensarà que no és poca cosa) ser un mite perdurable fins avui mateix. Els que estiguin interessats a acostar-se a una modernitat menys emblemàtica, i més palpable en els seus intents i èxits, aquí hi trobaran un diàleg obert.

Un Golden Arrow sense motor, només amb la carrosseria, va ser l’estrella de l’Exposició de 1929

Les indagacions de Guillamon i el disseny d’Albert Planas permeten aquest diàleg en detall. Núria Casas i Formiguera ha posat a la seva disposició el material del seu pare que complementa el de l’Arxiu Nacional de Catalunya, al qual va donar el seu llegat fa uns anys. S’ha treballat a partir de les seves plaques de vidre (amb les quals operaven els fotògrafs abans de la càmera analògica de rodet), plaques que quan s’amplien revelen un munt de detalls desapercebuts a les còpies fins ara conegudes i publicades a la premsa del moment, o en altres exposicions dedicades a Casas. Les grans imatges, sense emmarcar i a sang, sense paspartú, sobre les parets de color blau elèctric, embolcallen el visitant en un món atrevidament visual.

A Casas se l’ha considerat fotoperiodista documental, fotògraf de la ciutat moderna, avantguardista visual, però, adverteix Guillamon, “en reivindicacions del llenguatge fotogràfic i prou, amb poc context cultural, malgrat el periodisme o després del periodisme, quan l’obra arriba a un arxiu i es converteix en tema d’estudi dels especialistes en la història de la fotografia i la seva estètica”. El context periodístic, cultural i visual de Casas en aquests anys és precisament la perspectiva que aporta aquest periodista i crític cultural de llarga trajectòria, escriptor i investigador de la premsa i la cultura dels anys 30 del segle passat, amb notable dedicació a la catalana en paral·lel a la internacional. “Podem valorar molt la revista Imatges, en què Casas va ser motor, però només va durar 25 números, de l’11 de juny al 25 de novembre de 1930, mentre que el seu referent, la francesa Vu, va durar dotze anys, fins al maig de 1940. I el circuit de Terramar, tan fotografiat per ell, es va inaugurar el 1923 i va fer fallida immediatament, mentre que l’italià de Monza, de la mateixa època, ha estat remodelat diverses vegades i segueix en actiu”, incideix Guillamon. Modernitat que es va voler audaç però que va resultar fallida, fràgil, inacabada. Tot i que eloqüent.

El context periodístic i cultural alimenta la tesi i el muntatge de la mostra

Les imatges de Casas s’acompanyen de referències precises i d’escrits dels seus coetanis: Sagarra, Bontempelli, Alberti, Pirandello, Genet... També d’objectes: un Bugatti infantil de gasolina (se’n van fer uns 500 i alguns es van vendre a Barcelona), un vestit de bany i un vitrall del meublé de Madame Petit del carrer Arc del Teatre conservat pel Museu d’Història de la Ciutat.

Passin i disfrutin, no es perdin el catàleg. Hi ha futbolistes, boxadors, cotxes, els primers rètols lluminosos (de Chocolates Juncosa), anuncis, bars, periodistes i escriptors (Sagarra, Planas, Irene Polo, Rosa M. Arquimbau, Soldevila, Sempronio, Pujols, Pla, Paco Madrid...), il·lustradors, estrelles del music-hall (Joséphine Baker) i del cinema (Buster Keaton), gent a la platja de Sitges, turistes, transvestits del Xino i aquest barri fotografiat de nit com en un film del poètic cinema francès de llavors. El barri que va inspirar Genet, que al seu torn va inspirar Fassbinder. Ah, i un exemplar de Vida privada de Sagarra dedicat per l’autor a Pompeu Fabra, que per la seva banda assenyala a les seves pàgines totes les paraules sagarrianes que no surten al seu diccionari.