Les pedres de Santa Maria del Mar parlen

Un dels programes de més èxit a la televisió espanyola als anys setanta va ser Si las piedras hablaran, un passeig per un monument en el qual una veu en off explicava en primera persona la seva història a partir de guions d’Antonio Gala i amb la presentació de Natalia Figueroa. Els edificis, per desgràcia, no parlen, però hi ha persones capaces de llegir el que expliquen les seves pedres. Com el geòleg i professor Màrius Vendrell, que des del 2017 té posada la seva mirada en un dels edificis més mediàtics de Barcelona: l’església gòtica de Santa Maria del Mar, construïda al barri de la Ribera entre 1329 i 1383, protagonista d’un best-seller d’Ildefonso Falcones i d’una exitosa sèrie de televisió però de la qual es conserven pocs documents després de perdre’s en l’incendi de l’interior de l’església el 1936. Vendrell ha escrit Santa Maria del Mar. Pedra a pedra (Patrimoni 2.0 edicions)un llibre, que publicarà aquest mes, en què explica els materials i les tècniques utilitzades i l’ordre i la lògica constructiva que es va seguir en aquesta obra. Així mateix, desmunta alguns tòpics relacionats amb aquest temple.

Com el que diu que els descarregadors del port, els famosos bastaixos, van traslladar a coll les pedres des de la pedrera de Montjuïc. “És una visió romàntica, el més probable és que arribessin per mar en barcassa o carros. Una altra cosa és que des de les barques es portessin a coll, com passava amb totes les mercaderies. Es podien carregar les pedres petites, però no les dovelles o les pedres dels pilars”, explica Vendrell, que ha localitzat restes de clorur de sodi, sal, fruit del contacte amb l’aigua del mar, a moltes de les pedres d’aquest i altres temples com la catedral i Santa Maria del Pi de Barcelona i Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, fet que indica que es van transportar amb vaixell.

El treball de Vendrell permet comprovar la seguretat que van mostrar els mestres d’obres Ramon Despuig i Berenguer de Montagut en començar els treballs. “Van portar a terme uns fonaments molt petits quan els podien fer més grans per obtenir un suport més segur. Montagut tenia una gran experiència després de construir obres com la Seu i el Pont Vell de Manresa”. La seva perícia va quedar clara a l’hora d’aixecar els esvelts 16 pilars octogonals d’1,5 metres de diàmetre i 23 d’altura (17 fins al capitell més sis més per la part superior). També amb la construcció d’uns contraforts petits comparats amb els de la catedral de Barcelona. “Va ser una ostentació de coneixement empíric, ja que van aconseguir distribuir el pes de tot l’edifici entre els pilars i les parets que separen les capelles laterals”.

La primera pedra es va col·locar el 25 de març de 1329 al presbiteri (com recorda una làpida al costat de la porta situada davant el Fossar de les Moreres). L’edifici es va pensar de manera unitària, amb planta basilical i tres naus, tenint des del començament les seves dimensions al cap. La construcció va començar des de la façana de la plaça de Santa Maria fins a l’absis, com Vendrell ha vist per les filades dels carreus. “Quan es van cobrir les capelles laterals i la primera de les tres terrasses, a 14 metres d’altura, es va canviar el sentit de construcció, des del presbiteri fins a la façana”, explica.

L’expert ha comprovat que més del 99% dels 10.000 metres cúbics de pedra és gres silici de Montjuïc. “Són pedres escollides, dures i resistents. El seu estat de conservació és excel·lent. El seu acabat irregular no és per l’alteració, sinó per la tasca dels picapedrers, i és la mateixa superfície que va poder veure Montagut al segle XIV”.

Però hi ha elements estranys. Com els capitells de la porta principal. “Són part del bloc de marbre romà que Alfons el Benigne es va trobar el 1329 en una platja de l’illa de Sardenya i va manar traslladar a Barcelona per construir la ‘nova església’, com va determinar en un treball la professora Francesca Español el 2017”, explica Vendrell. D’un marbre diferent, amb vetes negres i origen desconegut, són els basaments de les columnes de la portada del carrer dels Sombrerers, segons el geòleg.

Vendrell calcula que, a més de fusters, corders i les persones que van treballar al taller d’escultura i talla instal·lat a peu d’obra “perquè el farcit dels contraforts està format per esquilar”, només hi van treballar “un parell d’equips o brigades col·locant la pedra de manera contínua. Més de dos grups hauria estat difícil, perquè els hauria impedit moure’s per les plataformes. Devien ser una desena de persones, més o menys, les que van construir l’edifici”.

Malgrat això, la construcció va ser molt ràpida, ja que es va acabar en tot just 54 anys, si es compara amb edificis com la catedral de Barcelona (que no es va acabar fins al segle XX) i Sant Just i Pastor (que no es va acabar fins al segle XVI) i això que el 1347 i el 1362 la ciutat va ser assolada per la pesta negra, que va acabar amb la meitat dels barcelonins. Per acabar-ho d’adobar, sense estar acabada, el Nadal de 1379, un incendi va posar en perill l’edifici en propagar-se per les bastides de fusta de l’interior. “En cremar-se les cintres va cedir un dels arcs de la nau lateral i es va desplaçar; però no es va desmuntar, sinó que es va arreglar amb formigó de calç i l’obra va continuar. Un encert, sens dubte, com veiem 643 anys després”, apunta. El 1373 el temple ja havia estat víctima d’un terratrèmol que va fer caure la part superior d’un dels campanars (que es va reconstruir al segle XV), però va fer que la torre acabés inclinada 16 centímetres, “tot i que no corre perill”, assegura.

L’empremta de com es va construir és visible sis segles després en algunes de les parets i, sobretot, als contraforts. “Els forats que es veuen alineats són els forats de la bastida per aguantar les plataformes de treball. Els que comunicaven amb l’interior es van tapar, però el ritme de carreus és diferent. És fàcil veure com va anar creixent l’edifici amb un ritme ergonòmic que permetia a l’operari posar-se pedres entre els genolls i les espatlles, cosa que facilitava la seva tasca”.

A l’interior, les bastides per construir els pilars van estar presents durant tota la construcció, perquè es van utilitzar per construir també arcs, voltes i les claus, un dels moments més complicats. No és estrany que se celebrés amb “gran solemnitat” la col·locació d’aquestes pedres que pesaven entre tres i vuit tones, com la del presbiteri. L’última clau es va col·locar el 1383. “No hi ha documentació de com s’hissaven. Jo he fet un exercici d’aproximació teòrica basat en solucions mecàniques a base de politges. Però també per documents com el de 1453 de la construcció de la catedral de Palma que va donar a conèixer el 2010 el professor Joan Domenge, que explica que per col·locar una de les claus es va crear un artefacte després de llogar, fins i tot, el pal d’un vaixell”. Vendrell ha localitzat en una de les claus del Pi un forat central d’uns deu centímetres que es va tapar amb una pedra i que es va utilitzar per hissar la pesada pedra. “En el cas de Santa Maria és impossible veure’ls per la restauració i la pintura acrílica que es va utilitzar en la restauració als vuitanta”, rebla.