Marc Seguí: la jove estrella del pop amb el repte de fer oblidar uns tuits maleïts

“Entenc totalment les crítiques. És un trauma amb què carregaré tota la vida. Ara soc jo el que ha de demostrar que no soc així. Soc conscient d’això i que em costarà. Tinc assumit que hi haurà gent que sempre dirà: «Aquest paio té aquestes idees». Si em diguessis: «Et traurem la cançó Tiroteo i també aquests tuits, ho firmaria ara, ho juro», explica acceleradament el cantant en una cafeteria del centre de Madrid. Un dels seus desafiaments és que la gent es cregui la seva versió, que és aquesta: “En aquella època es parlava molt del moviment LGTBI i del feminisme a Twitter. I els meus col·legues i jo vam dir: «Escolta, si tothom està parlant d’això, potser si en posem coses negatives molta gent saltarà i començarà a parlar de nosaltres». L’objectiu era cridar l’atenció i crear polèmica. Si en aquella època hi hagués hagut un altre tema candent, doncs l’hauríem escollit. Però era aquest. Estàvem en una habitació fumant porros. Érem uns mocosos estúpids”. Llavors Seguí treballava de dependent en un Zara Home de Mallorca. Encara no es dedicava a la música professionalment.

Aquells missatges es van fer virals. A dos dels seus amics implicats els van acomiadar de la feina. A ell, no, però el seu cap li va demanar explicacions. Igual com la seva mare, el seu pare, el seu germà... Va tancar el compte de Twitter i es va ficar sota del llençol a esperar que passés la tempesta. Però no va amainar. Només va ser una treva. “Vivia amb por, perquè sabia que estaven allà i que podien sortir. Sobretot quan va començar el fenomen Tiroteo. Hauria d’haver donat explicacions abans, però vaig ser un covard”, assumeix. Amb la cançó sonant a totes les plataformes l’estiu passat i després que Seguí condemnés el brutal assassinat homòfob de Samuel Luiz, algú amb captures dels missatges (ell els va esborrar) els va publicitar. “Les xarxes rescaten tuits homòfobs i masclistes de Marc Seguí”, van titular alguns mitjans.

Seguí va gravar un vídeo donant explicacions: “Fa uns anys em vaig posar a tuitejar burrades increïbles fent el tonto amb el motiu de cridar l’atenció. Era un xaval sense coneixement que convivia amb actituds i comportaments que eren fastigosos. Estic òbviament avergonyit que en algun moment de la meva vida hagi pogut posar coses tan heavies. Tinc moltes coses per desaprendre. Vull formar part d’una societat justa, de la qual crec que ja fa temps que participo. El desconeixement i l’edat que tenia en aquell moment no m’eximeixen de culpa i vull demanar perdó i dir-vos que me’n penedeixo. Després d’això vull ser més bona persona”.

Fa un mes el cantant va protagonitzar una de les actuacions més valorades en els premis de Los40. Va sortir a l’escenari amb un os de peluix gegant i vestit amb una jaqueta confeccionada amb pompons de colors cridaners i uns pantalons roses. “No em vesteixo així com a estratègia. Sempre m’han agradat els colors i tota l’estètica infantil. Per descomptat que no sentia el que vaig escriure. I si algú em coneix sabrà que adoro la meva mare”, repeteix. El seu primer disc, que es va publicar fa tres setmanes, es diu Pinta y colorea. La portada és un dibuix infantil sobre tons pastel d’un nen davant casa seva. El mitjà digital especialitzat Jenesaispop li va atorgar quatre estrelles sobre cinc. Així diu part del text: “Si allò [el seu missatge de disculpes] va ser un rentat de cara forçós o un comunicat honest ho diran les seves accions en el futur i les seves implicacions concretes amb la comunitat LGTBI+. De moment cal jutjar Pinta y colorea per la música”.

Seguí resulta un artista més de la productiva nova escena pop mallorquina, amb músics com Dollar Selmouni, Xavibo, Kvinz o Rels B. El seu pare és policia urbà a Mallorca i la seva mare es troba actualment a l’atur. Es van separar quan ell tenia tres anys i es va quedar amb la mare. “Mai no m’ha faltat res a casa, però mai no m’ha sobrat. No som gent de barri que ho ha passat fatal. Visc en una urbanització de tota la vida. Hem tingut èpoques en què hi ha hagut més diners i d’altres que n’hi ha hagut menys”, relata.

Mentre el seu germà gran cursava enginyeria, ell va plantejar als seus pares deixar d’estudiar. “El meu pare ha estat molt exigent amb mi en l’educació. De vegades era dur, però ara li estic agraït. M’ha donat una educació molt bona. La meva mare m’ha permès més les coses, perquè soc el seu nen. Els dos m’han donat suport amb la música i van als meus concerts”, afirma. Quan va deixar l’escola es va posar a fregar plats, primer en un restaurant de la seva ciutat i després uns mesos en un local a Londres. En tornar va trobar feina a Zara Home, on va estar tres anys, fins que va decidir jugar-s’ho tot en la música. Com a exemple de músic d’aquest temps la seva trajectòria és un clixé: penja una cançó en una plataforma i la viralització el converteix en un fenomen massiu. Amb prou feines ha ofert 17 concerts, però suma vuit vegades més de reproduccions a les plataformes musicals que grups tan consolidats com, per exemple, Vetusta Morla.

Li agraden artistes contemporanis com Dollar Selmouni, Sen Senra o Cupido, però no desdenya els clàssics. “M’encanten Jarabe de Palo o Loquillo. Molt respecte als clàssics. El meu pare me’ls posava de petit. Quan escric una cançó l’hi passo al meu pare abans. Ell és la prova del cotó fluix”, assenyala. Avui s’ha independitzat, viu sol de lloguer a Madrid (“però vull comprar-me alguna cosa aviat”) i ajuda econòmicament a casa. “La part dolenta de la música és la pressió, les grans expectatives que es munta la gent al teu voltant. Aquí a Madrid soc el Marc Seguí cantant i tothom em riu les gràcies. Cal tornar a casa i preguntar-se qui ets i d’on vens. I més quan tot va tan ràpid, com m’ha passat a mi”.

Al gener arrenca una gira en què haurà de construir-se com a artista de directe. L’esperen uns 50 concerts. Un d’aquests, al març, és el festival Lollapalooza d’Argentina, on compartirà cartell amb el seu admirat C. Tangana i estrelles internacionals com Miley Cyrus, Foo Fighters o The Strokes. Tot agradables notícies que no descuiden la seva principal missió: “El meu repte és demostrar que aquests missatges no em representen. Serà dur, però espero aconseguir-ho amb la meva música i el meu compromís”.