Estudis de la intimitat

No són poques les vegades que Marcel, el narrador i protagonista d’El mar de cap per avall, de Pep Puig (Terrassa, 1969), compara Altafulla, el seu poble d’estiueig des de petit, el lloc on ha anat a refugiar-s’hi d’adult després d’una separació matrimonial, amb una illa: “S’estava convertint en la meva pròpia illa, i jo en el típic personatge del Bergman turmentat, malaltís i atrapat”, diu en un dels passatges que informen sobre la naturalesa d’aquesta novel·la.

Abans ha recordat que en algunes pel·lícules del cineasta suec —Passió, Com en un mirall, Persona, ambientades totes tres en un entorn solitari i aïllat com Altafulla a l’hivern— el que motiva la conducta dels personatges és l’ànsia de saber coses sobre la intimitat de la gent que els envolta, la mania irreprimible d’observar el comportament humà “amb la curiositat llaminera d’un entomòleg”: Bergman “no escriu guions sinó que construeix intimitats i després les filma”, diu Marcel, i el lector no pot estar-se de creure que una cosa semblant fa Puig a El mar de cap per avall, que també construeix l’ambigu dinamisme de la intimitat d’uns personatges que han “assumit que mai tindrem un lloc”. Aquí hi entra en joc, però, l’altre element important de la novel·la: Marcel és un traductor, i es comporta d’una manera passiva, rutinària i tan instintiva i animal com el protagonista del llibre que està traduint, L’étranger.

Com el Meursault d’Albert Camus, el Marcel d’El mar de cap per avall també sembla estar sotmès a les lleis de la negligència vital, com si una mena d’indiferència autista —“Pura misantropia. Vida d’eremita”—, o una ira de tigre engabiat, el separés de la possibilitat dels afectes o de l’amistat. El que s’esdevé entre els habitants del poble el deixa fred, però no pas certs detalls o certs episodis quotidians, com si les coses que de debò el commouen no tinguessin cap relació amb els humans i els sentiments, i sí, en canvi, amb els moviments de la naturalesa —la novel·la circula de tardor a tardor—, o amb les realitats sensorials del poble, amb l’activitat dels clients del bar La Torreta, amb el tragí de la zona de baix-a-mar, dels apartaments i la platja.

I també amb l’aparició d’un foraster, un músic de jazz que a El mar de cap per avall fa el paper de l’intrús destructor de la bombolla de benestar forjada pel narrador, que contamina de còlera l’atmosfera tranquil·la d’Altafulla, i que és l’agent provocador dels daltabaixos físics i morals que Puig narra encadenant-los amb l’economia d’una prosa d’una notable temperatura verbal: és un dels encerts de la novel·la, una prosa tan clara i precisa que la majoria de vegades no sembla escrita, sinó dita, com si el lector no la llegís sinó tan sols l’escoltés, o com si l’autor la conduís amb mà ferma cap al territori on vol situar-la, en el de l’essencial, despullada de qualsevol ornament, lluny de tota complaença estilística per així fer versemblant al cap i a la fi una història que potser ni ho sembla ni ho és, potser perquè es tiba massa el fil dels atzars i les casualitats, potser perquè la càrrega d’adrenalina arriba a complicar la relació entre el narrador i el músic de jazz, potser perquè la llargària de les peripècies cau en l’excés.

El mèrit de Puig, però, és que a la novel·la el caràcter de l’escriptura i el caràcter del protagonista i narrador es confonen: Marcel és també transparent, directe i elemental com la seva escriptura (però no tan eficaç a l’hora de resoldre les inconveniències de la vida pràctica). No és irrellevant l’altre mèrit de la novel·la: essent com és un estudi minuciós de les intimitats d’uns personatges que semblen sobreviure en una illa com nàufrags necessitats d’amor, en tot moment s’evita la temptació d’improvisar melodies sentimentals, d’ensucrar el passat que els aclapara o de subratllar les fantasies melodramàtiques de les seves relacions.

El mar de cap per avall és una novel·la llarga, i la història de destrucció que s’hi narra potser costa una mica de creure, però com passava amb La vida sense la Sara Amat, Puig aconsegueix que mentre s’avança en la lectura el lector agraeixi que, en comptes de reproduir la vida, l’exageri i la commocioni amb els excessos del desig i la imaginació: Puig ha escrit una novel·la segurament irreal, però és apassionant, tendra, terrible i molt amena.