MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Dostoievski, maleït

El seu gran mèrit va ser presentar el mal, el crim i el pecat com a característics del gènere humà

No hi ha manera que el rerefons de Dostoeivski es converteixi en matèria literària a Catalunya.
No hi ha manera que el rerefons de Dostoeivski es converteixi en matèria literària a Catalunya. SERGEI ILNITSKY (EFE)

S’acaba l’any en què celebrem el bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski (1821-1881), i no sembla que, epidèmies a banda, l’esdeveniment hagi tingut un gran ressò a Catalunya. Tanmateix, hi ha unes quantes fites que hem d’assenyalar gràcies a les quals, a banda els centenaris —són manies del periodisme—, l’any ha deixat unes quantes coses relacionades amb l’autor, que quedaran.

La més notable és la tasca duta a terme, des de fa temps, per l’editorial Alba, amb seu a Barcelona, que ha publicat una part substancial de l’obra de l’escriptor de Sant Petersburg, tasca coronada enguany amb la reedició d’Humillados y ofendidos, i una capsa amb les seves millors novel·les. També han editat aquest autor, l’any de l’aniversari, les editorials Angle, Godall, Quid Pro Quo, Cal Carré o Nórdica; i Alpha Bernat Metge ens ha donat una nova, necessària traducció de Crim i càstig, a càrrec de Miquel Cabal i amb pròleg de Francesc Serés, que ha dimitit d’un càrrec polític que ostentava, per la qual cosa el felicitem públicament.

Una altra iniciativa de gran mèrit: Laura Claravall, directora d’Ediciones del Subsuelo, ha traduït amb excel·lència, i publicat, una biografia de Dostoievski a càrrec de Virgil Tanase, deixeble que fou de Roland Barthes. Encara és més important que ella mateixa publiqués, fa pocs anys, el Dostoievski d’André Gide, llibre que recull una sèrie de lliçons orals al Vieux-Colombier, transcrites: és un llibre complementari de la biografia de Tanase: el lector farà bé de llegir primer aquest llibre i després les xerrades de Gide. Fet això, a cap lector o lectora no li costarà gens de començar a llegir l’obra de l’escriptor rus, un novel·lista que el Dictionnaire Universel des Littératures (PUF, 1994) compara ni més ni menys que amb Dante, Cervantes, Shakespeare, Goethe, Balzac i Proust. Amb raó: n’hi hauria hagut prou que Dostoievski hagués escrit les pàgines sobre ‘El Gran Inquisidor’ (de Sevilla) contingudes a Els germans Karamàzov, L’etern marit o la ‘Confessió de Stavroguin’, dins la dita d’Els posseïts (o ‘Els dimonis’ o ‘Els endimoniats’), per passar a la història de la literatura amb tots els honors.

Ara bé; malgrat que Catalunya ja té des de fa decennis tant Crim i càstig (traducció d’Andreu Nin, primera edició, 1929) com Els germans Karamàzov (traducció del francès de Joan Sales, primera edició, 1961), Dostoievski no ha gaudit mai d’un gran prestigi entre nosaltres. S’entén: la ‘Confessió’ que hem dit més amunt és la d’un home que explica a un monjo que ha comès una sèrie de crims, inclosa la violació d’una nena d’onze anys, cosa que porta la criatura al suïcidi. És molt fort, com se sol dir, i avui ho és més que mai a causa de la santificació del gènere femení (ja va passar entre els segles XI i XV) i la demonització del masculí. Diacrònicament, és cosa de tandes; sincrònicament, ho és de justícia.

Però la literatura va d’una altra manera. El gran mèrit de Dostoievski, dins el panorama de les literatures contemporànies, va ser presentar el mal, el crim i el pecat com una de les característiques del gènere humà, de la mateixa manera que van fer-ho Charles Baudelaire en poesia o Louis-Ferdinand Céline també en el camp de la novel·la (tampoc se’ls llegeix gaire, ni l’un ni l’altre). El rus va fer-ho sense posar el crit al cel: només posa el crit a la terra, que al capdavall és on passen aquestes coses: Homo homini lupetus, com va dir Plaute, i després Hobbes.

Però no hi ha manera que el crim, el pecat, el mal o Lucifer es converteixin en matèria literària a Catalunya (exceptuant Jacint Verdaguer i la dona del bisbe Novell). En una entrevista famosa, preguntat Josep Pla sobre aquest autor rus, el català responia: “Un degenerat”. Dostoievski no ho era: va ser un home profundament cristià, angoixat tota la vida per l’existència, o no, de Déu (i, per escreix, la pròpia; com Nietzsche), generós, bon espòs i cordial. Però coneixia el mal —va estar cinc anys exiliat a Sibèria—, i no es va estar de presentar-lo als lectors amb molta saviesa: no des d’un punt de vista personal, sinó per boca dels seus personatges. És el famós dialogisme, o la polifonia, de què va parlar Mikhaïl Bakhtín al seu gran llibre sobre el novel·lista: La poètica de Dostoievski.

Ara, si volem viure eternament en un país de flors, violes i englantines, doncs visquem-hi. Encara hi ha molta literatura, aquí i arreu, que sembla que vagi agafada de la mà amb el nen Jesús. De fet, però, els homes anem de corcoll, i ens movem entre tenebres, abjecció, vilesa, misèria i contradiccions... i una mica d’amor i de bellesa, de tard en tard.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS