Un rostre cubista

Un monstre d’aquells que s’amaguen sota el llit, i que s’encarreguen de fer que els humans comencin a respirar més de pressa, es tapin amb el llençol fins al front i donin voltes pel matalàs, és la primera de les 46 veus narradores que es van rellevant sense cessar al llarg de Lluny vol dir mai més, primera novel·la de Marc Cerrudo (Terrassa, 1991), premi Roc Boronat: ha sigut un monstre feliç mentre espantava un guardabosc, va fer-se amic de la nonagenària que més endavant havia d’atemorir (és un monstre de bona fe), però en el seu nou destí comença a conèixer el declivi de les seves habilitats com a professional de la por.

Després d’una absència de set setmanes, l’habitant del pis on ha anat a raure ja no sembla el mateix d’abans: tot indica que ha patit “un seguit de transmutacions físiques, psicològiques, emocionals i espirituals”, ara coixeja i camina “com si un tauró li mossegués el maluc cada cop que el peu dret li tocava el terra”, té cicatrius a la cara (“un rostre cubista”), i, com que viu en la indiferència cap a tot, és incapaç de sentir por.

I a partir d’aquí la vastitud del món que construeix Cerrudo per explicar l’origen del trauma que aniquila aquest home sense veu ni nom s’obre davant del lector com un vertigen, com si Lluny vol dir mai més posseís un afany irreprimible per estendre’s, créixer, multiplicar-se i representar en tots els seus nivells, i des de tots els angles, la vida d’una ciutat durant les 24 hores d’un dia: si el lector vol atribuir una cara a aquesta novel·la, se li pot acudir que s’assembla a la del protagonista i també té “un rostre cubista”.

A Lluny vol dir mai més tant poden parlar la portera de l’edifici on viu el protagonista, la psicòloga que l’atén o un amic, com un sensesostre, el conductor d’autobús o dos policies locals, però també el personatge d’un videojoc, un cotxe abandonat, el cap d’un senglar penjat a la paret, o fins una figura retòrica com l’el·lipsi temporal, que és l’eina bàsica que Cerrudo usa per armar la novel·la: el protagonista sempre apareix en segon pla, a vegades com si fos una ombra, una vaga entitat mineral, o un transeünt sense rellevància en la història particular que cada veu explica. Tots els capítols de la novel·la tenen la forma d’un conte, i tots els narradors es mouen entre la poesia i l’extravagància, vençuts sempre per la pròpia soledat, i el lector ha d’anar unint els punts que es van deixant escampats fins a assolir la reconstrucció de la cara del protagonista abans de trencar-se per dins.

I que és una reconfortant feina vana, perquè Cerrudo té la cortesia de deixar parts de la història sense relatar, exigint al lector que faci ús de la deducció o la fantasia. N’hi haurà que celebraran que Cerrudo hagi introduït, amb una educada discreció, un tipus de crítica social comunament acceptada entre persones civilitzades (un venedor de llaunes de cervesa, molt ridícul, és un neoliberal convençut), però potser n’hi haurà més que contemplin amb goig de quina manera Lluny vol dir mai més es desplega com si l’autor disposés d’un art molt personal per deixar, aparentment, que la novel·la es vagi fent sola, gairebé sense la seva intervenció, com si es limités a ser l’intèrpret d’una ciutat que parla amb una prosa àgil i flexible, amb tacte i sabor (tot i que potser embafa una mica a causa d’una sensibilitat massa exhibida), per narrar les peripècies d’algú que és malaguanyat perquè, segurament, està incapacitat per viure.