Trias i Peitx, una biografia singular

La força del documental que va emetre aquest dimarts Sense Ficció, Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català, no li ve del títol, molt de pel·lícula, li ve de l’atractiu moral i cívic que té el seu protagonista. Tot i que hi ha un grup d’investigadors que fa anys que treballen la seva biografia i documenten la seva activitat, des de Gemma Caballer i Queralt Solé a Eduard Vinyamata i Imma Tubella (que van estar més de tres anys recollint els seus records en entrevistes enregistrades), Josep Maria Trias i Peitx no és un nom dels que apareixen a les històries divulgatives sobre la II República, la guerra civil i l’exili republicà. Un personatge poc conegut sobre qui Sense Ficció, molt justament, n’ha donat una primera notícia a molta gent. L’historiador Hilari Ragué va definir la seva lluita d’heroica i eficaç.

Aquesta producció de Lavinia dirigida per Mar Llanas fa un repàs entenedor sobre l’activitat de Trias i Peitx. Nascut en una família carlina, de classe burgesa, catòlic i militant d’Unió Democràtica -partit que va donar suport a la república democràtica- tenia una aproximació socialdemòcrata als problemes de l’època. L’any 36 va dedicar els seus esforços a salvar persones -capellans, monges, detinguts a les txeques- perseguits per motius de consciència per part dels escamots anarquistes. Els donava refugi o, jugant-se la seva pròpia vida, negociava amb els anarcosindicalistes el seu alliberament. Exiliat a França des del gener del 1939, amb bons contactes amb la cúpula eclesiàstica del país, el seu objectiu humanitari va ser un altre: treure el màxim d’espanyols dels camps de refugiats -on el Govern francès els tenia tancats en una infame rebuda-, procurar el reagrupament familiar, organitzar colònies per a mares i nens... Moltes eren persones a les antípodes de les seves conviccions polítiques. Unes conviccions que ja aleshores, influït pel drama bèl·lic i la seva esposa, una periodista francesa d’esquerres, Clara Candiani, eren crítiques amb l’avarícia burgesa i determinada manera d’entendre el dret a la propietat. Un burgès contrari a la seva classe social, es diu al programa.

Un mecanisme de salvament era donar als exiliats formació i autoexigència laboral perquè poguessin trobar feina, la millor manera d’obrir les portes dels camps d’internament i evitar la repatriació suïcida que va promoure el Govern francès. L’any 1940, amb la divisió de França, el seu Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne va ser tancat per les autoritats eclesiàstiques. Llavors, Trias va protagonitzar dues experiències, menys potents, de repoblament de dues viles franceses amb ciutadans del país i espanyols de l’exili, una experiència que va tenir el suport econòmic dels quàquers dels Estats Units.

Com expliquen Solé i Caballer en un article de La Revista de Historia Contemporánea de 2013, a Trias Peitx mai el va abandonar la seva vocació humanitària i, des de l’exili, no va deixar d’engegar projectes educatius o d’ajuda solidària, encara que molts d’ells fracassessin o l’arruïnessin. Va morir a l’exili l’agost de 1979 quan l’acord sobre l’Estatut encetava una nova etapa política a Catalunya.

El documental amb prou feines parla de l’etapa posterior a la Guerra Mundial ni entra en detalls de politiqueig sobre la seva relació amb Unió, un partit on no va agradar gens ni mica, i això es diu, el seu casament amb una mare soltera. Tubella recorda al programa com va rebre emocionat una carta d’Unió, que ella li va portar, de reconeixement. Els responsables del documental rebaixen una xifra que ell donava sobre la quantitat d’exiliats als quals va trobar feina (ell deia 72.000 i els investigadors apunten a uns 26.000) i fan ben fet. La força del personatge, l’exemplaritat de la seva conducta i conviccions, són prou perquè la seva figura no en surti perjudicada. El programa s’allarga massa explicant la peripècia del repoblament i a l’inici costa situar la figura d’aquest desconegut que el protagonitza. Però hi ha un bon desplegament de testimonis i un rescat necessari d’una biografia singular.