Tribut a l’Àngel Casas

TV3 va dedicar la nit del dimarts a fer un homenatge a l’Àngel Casas. Amb un documental i, per acabar, amb una recreació del mític Àngel Casas Show. Un tribut merescudíssim fet amb molta feina i bona voluntat. Casas és un periodista que ha desplegat moltes facetes a molts diferents mitjans. Aquesta policromia professional, això sí, no va quedar prou visible al programa d’anit molt centrat, massa, en la producció del gran programa que va capitanejar a la televisió catalana. Era difícil abastar-la. Del que es va parlar, però, se’n va parlar molt bé, amb enginy.

Sabent com és Casas, no ha d’estranyar que les enormes adversitats que darrerament ha patit en el terreny de la salut fossin tractades fins i tot amb un punt d’humor. I tampoc ha d’estranyar la llista d’amics que van desfilar donant el seu testimoni sobre el personatge, una ínfima quantitat dels que podrien haver sortit. Massiel i María José Cantudo el van definir com “un gran tímid”, d’aquí venia la seva gosadia. I algunes d’aquestes amistats van deixar anar detalls molt destacables sobre la feina d’aquest periodista. Detalls definitoris d’una manera de fer en perill d’extinció. Jane Birkin, per exemple, va subratllar que, quan entrevistava, Casas “deixava parlar molt i ara això ja no passa” i Massiel va recordar una televisió que ja no es troba: una televisió musical “amb artistes de veritat” en directe.

Per algunes anècdotes, o marrons, que van explicar-se, de conegudes com l’striptease de Christa Leem -musa del poeta Joan Brossa i oficiant d’un festí no gens masclista-, o de més desconegudes com l’entrevista que va fer-se a Xavier Mariscal sense avisar la direcció per evitar-ne la prohibició... es comprèn una frase de Casas que va dir més d’una vegada: “la tele mata”. Una televisió que “hauria de ser més urbana”. Dit això, Casas va llençar una ampolla al mar amb un missatge de nàufrag –“Help”- que viu en una “Espanya antipàtica” i una “Catalunya virtual”.

Una merescuda nit de reconeixement a un periodista que va obrir portes a molts, des de músics ignorats per les modes dominants a col·legues de la professió. I de qui ens hauria agradat sentir parlar de moltes més coses: de la crítica musical, de la seva documentació de la nova cançó, de Vibraciones (que va fundar), de Fotogramas, on el vaig conèixer i amb qui vaig col·laborar a Ràdio 4 en un programa molt més menudet (La clau i el duro), de literatura, de la direcció d’una televisió local com Betevé...

D’aquest periodista, amo d’una ironia no feridora, que va tractar la música pop com un producte cultural, crític amb una indústria explotadora (“a la tele jo volia que els músics cobressin”)...TV3 ens va oferir dimarts bocins de la televisió que va fer els anys vuitanta i que té un vigor i és d’una modernitat difícil de trobar en molts dels invents que ara presenten aprenents, xitxarel·los. Dimarts a la nit, triant Casas, TV3 no es va equivocar de protagonista.