El preu de fugir de la revolució

Juliol de 1936: el cop militar franquista és aturat a Barcelona i la resposta esdevé una revolució que vol capgirar-ho tot i que persegueix tot el que considera vinculat als militars revoltats. Els qui són o se senten perseguits proven de fugir, alhora que els consolats estrangers volen protegir els seus nacionals. Dues circumstàncies i un mateix objectiu, que requereix l’aval de l’única autoritat que pot fer aquest paper, la Generalitat. Aquestes són les tres peces sobre les quals pivota Humanitarisme, consolats i negocis bruts. Evacuacions a Barcelona (1936-1938), llibre extremadament documentat que explica fil per randa totes les gestions locals i internacionals per a l’evacuació tant de catalans com de residents estrangers.

HUMANITARISME, CONSOLATS I NEGOCIS BRUTS. EVACUACIONS A BARCELONA (1936-1938)
Arnau Gonzàlez i Vilalta
Base
216 pàg.
16,90 euros

La repatriació dels estrangers no presenta cap particularitat que no es doni en totes les guerres, però l’evacuació de catalans religiosos o conservadors ha estat durant molt temps una qüestió polèmica. Va fer alguna cosa la Generalitat per salvar els qui eren amenaçats per la revolució? Fins i tot en la farsa de judici al president Companys, una prova de càrrec era no haver fet res per aturar la violència i salvar els perseguits. Certament, aquesta tesi ja havia estat rebatuda, però el llibre d’Arnau González Vilalta documenta amb detall les múltiples gestions de la Generalitat i el cos consolar acreditat a Barcelona per facilitar la fugida de milers de persones.

L’episodi presenta xifres gens menyspreables: 45.000 evacuats, dels quals uns 28.000 per mar, la majoria des del port de Barcelona. Dels que surten per mar, al voltant d’una tercera part són catalans. El port es va convertir en una peça clau, amb vaixells preparats per rebre els qui volien fugir, a vegades naus civils protegides per vaixells militars, o directament bucs armats. Els vaixells de la Regia Marina, la Royal Navy i la Marine Nationale a punt, teòricament per acollir els seus nacionals, però a la pràctica plens de persones de totes les nacionalitats.

Tot plegat es produïa amb celeritat i incertesa, enmig de molta confusió, i amb les cartes marcades per la dinàmica política internacional. Així, la premsa italiana es feia molt de ressò de l’arribada de refugiats com a arma de propaganda en favor de Franco, que contrasta amb la discreció de la França del Front Popular. Tanmateix, fugir o quedar-se no era una decisió tan fàcil per a les colònies estrangeres. Marxar cuitacorrents significava abandonar negocis i propietats, amb la incògnita de si seria possible recuperar-los. A partir de documentació del consolat francès, l’autor constata que el novembre de 1936 encara hi havia cinc mil francesos que no volien marxar, mentre el vicealmirall que els esperava en el vaixell escrivia que “els francesos no entenen que el període d’evacuacions no pot durar indefinidament”.

Els qui es delien per fugir eren els autòctons perseguits, amb passaports col·lectius emesos per la Generalitat a grups de monges, o amb passaports falsificats per consolats com el de l’Equador. Com sempre, les accions humanitàries i de solidaritat es van barrejar amb diners i suborns, com les que es documenten amb cartes d’un intermediari francès a Cambó, amb tarifes que distingien persones de més o menys rellevància. En definitiva, un episodi important de la Guerra Civil resolt amb una recerca en arxius de molts països, tant diplomàtics com militars, i aporta alguns documents inèdits, entre els quals destaca una interessant memòria de l’agent consular francès a Tarragona, reproduïda íntegrament.