La llengua de l’imperi

La festivitat del 12 d’octubre, dia en què se celebra l’arribada de Colom a Amèrica, ens ha donat una declaració ben grandiloqüent de Pablo Casado, que al capdavall ha reaccionat a rebuf d’un discurs propi de Vox i, sobretot, de les declaracions de qui ara com ara és la seva principal amenaça, Isabel Díaz Ayuso, que ja havia lloat la tasca civilitzatòria i evangelitzadora del descubrimiento. Necessàriament si no vol que el tsunami Ayuso se l’emporti, Casado havia d’apujar l’aposta: “La Hispanidad es el acontecimiento más importante de la Historia tras la romanización”, on aquest importante té un clar matís elogiós, perquè possiblement som molts els que convindrem que l’esdeveniment va ser important però no especialment positiu.

No sé ben bé si la comparació amb la romanització és gaire reeixida, perquè per bé que ens sentim orgullosos del nostre passat llatí, tenim prou coneixements d’història per saber que aquell procés va resultar de tres factors decisius: la conquesta, la colonització i l’assimilació lingüística, recolzada en l’expansió d’una estructura administrativa que avui en diríem estat. Una política imperial, en definitiva. Bé, de fet ja ho alertava el primer gramàtic del castellà, Antonio de Nebrija, que el mateix any del descobriment ja deia: “Siempre la lengua fue compañera del imperio”. Evidentment, Casado no en diu res, d’això, i en canvi enumera les grans coses fetes per Espanya a Amèrica, “universidades, prosperidad, ciudades enteras”, una mica a l’estil dels aqüeductes, i les termes, i les carreteres, i el clavegueram, del Front Popular de Judea de La vida d’en Brian.

Conquesta, colonització i assimilació és doncs el mètode pel qual el castellà s’estén a Amèrica al llarg dels segles XVI i XVII i gràcies al qual és avui una de les llengües més parlades del món. Sí, ja sabem que hi ha qui diu que mai es va imposar per la força, però de fet no és necessari que t’obliguin a parlar una llengua perquè aquesta s’imposi: n’hi ha prou a esperar que la població parlant de les altres llengües quedi delmada a causa dels processos de conquesta i malalties impròpies (no cal bilingüitzar la població local si aquesta traspassa), i a estendre hàbilment el mantell de la diglòssia per convertir el que parlen les comunitats locals en un estigma d’endarreriment i barbàrie. Hi fas una universitat, sí, però la fas en castellà.

Hom podria pensar que la castellanització d’Amèrica és fruit dels tres segles de colonització, però el gros de la Hispanitat té lloc després, quan els territoris conquerits ja no són colònia. De fet, les independències dels territoris americans respecte d’Espanya, al principi del XIX, comporten la instauració de l’estat modern, que prendrà la llengua de les elits blanques —no indígenes— i, per tant, del castellà. La descolonització no va comportar la deshispanització, ben al contrari: els processos de substitució lingüística es van accelerar a mesura que el nou estat es desplegava en àmbits decisius (administració, ensenyament, comunicacions) i les llengües indígenes quedaven recloses en l’oralitat i la transmissió comunitària.

Però avui les coses han canviat, i l’omnipotència del castellà a l’Amèrica Llatina ja ha hagut de començar a conviure amb una cosa tan extravagant com la cooficialitat amb les llengües natives de la mà del reconeixement del llegat cultural dels pobles indígenes. Si en un article previ (De política lingüística bolivariana) ja havíem esmentat les reformes constitucionals a l’Amèrica del Sud donant cabuda a les llengües autòctones —Bolívia enumera fins a 36 llengües cooficials; Veneçuela fa oficials les llengües indígenes en els seus territoris; el Paraguai fa cooficial el guaraní a tot el país, etc.—, l’any passat va ser ni més ni menys que Mèxic, el país amb més parlants de castellà del món, qui va reformar la Constitució per proclamar que “todos los idiomas vivos són oficiales”. Tenint en compte que aquest todos, en un país com Mèxic, són 68 llengües, ja es pot dir que el reconeixement lingüístic, allí, supera de llarg el que mai es pugui imaginar a Espanya.

Potser és per això que José María Aznar va aprofitar per fer escarni del president mexicà Andrés Manuel López Obrador, tot desqualificant qualsevol pretensió d’aquest de demanar explicacions a Espanya pels seus excessos i destacant la castellanitat del seu nom. Recordant-li quina és la llengua de l’imperi.