Les nenes també

Un dia, en una conversa informal, el lingüista Màrius Serra em va alertar d’un fenomen que jo desconeixia i que era resultat de les pràctiques indiscriminades d’aplicar el llenguatge inclusiu, concretament el mecanisme del desdoblament. Després de tant afegir les nenes al sintagma els nens, a fi d’incloure-les en el discurs, era ben possible que, a partir d’ara, les nenes no se sentissin interpel·lades per l’ús del masculí genèric, i per tant, si en algun moment la mestra deia “que els nens que hagin acabat la feina surtin al pati”, era ben possible que no es mogués cap nena, ni les que havien enllestit ni les que no. Serra m’ho deia com una cosa dolenta, com una conseqüència negativa dels abusos amb què s’aplicava el desdoblament de masculí i femení.

El sintagma compost els nens i nenes —o els nens i les nenes, duplicant l’article— s’ha estès com una taca d’oli i ara és estrany que el mestre faci servir espontàniament només el masculí genèric. A base de recórrer al desdoblament per garantir la inclusió, els sintagmes els nens i les nenes, per separat, han passat a estar marcats tots dos, de manera que esdevenen exclusius i inequívocs de cada sexe i funcionen com una marca de gènere més. Per descomptat, qualsevol que cregui en els rigors inalterables de la morfologia es posarà les mans al cap, però un parell d’elements ens fan pensar que potser no n’hi ha per tant.

En primer lloc, convé recordar que, per als adults, no existeix un ús del masculí genèric i no marcat que sigui equivalent a la fórmula els nens, tret que recorrem a condicions, càrrecs o oficis (els pares, els presidents, els metges). Així, és ben normal que es comenci una al·locució amb un formal senyores i senyors, que no ha despertat mai sospites ni d’enfarfegament —com alerten els contraris al desdoblament— ni d’atemptar contra la gramàtica —com asseguren els que veuen que, repetint el femení, es vulneren principis morfològics bàsics—. I si pretenem referir-nos a algun comportament d’un grup, la mateixa paraula senyors o homes al·ludeix marcadament només als senyors o als homes, no pas a tothom, homes i dones. Si diem a la manifestació hi havia molts homes/senyors amb samarreta groga, estem excloent les dones, mentre que si diem a classe hi ha molts nens amb jersei vermell, teòricament, i fins a la irrupció del desdoblament, estem parlant tant dels nens com de les nenes.

I en segon lloc cal tenir en compte que, segons sembla, en edats primerenques les nenes no se senten identificades amb el masculí genèric, l’assumpció del qual forma part de l’aprenentatge de la llengua. Segons Rosa Estopà, de la Universitat Pompeu Fabra, en el seu article del llibre col·lectiu Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (coordinat per Carme Junyent i publicat per Eumo), fins als vuit anys les nenes no se senten incloses en el masculí genèric, fins al punt que, quan ella entrava en una classe i els deia: “Ja sabeu que estem treballant per construir un diccionari per a nens”, a totes les escoles sempre hi havia una nena que aixecava la mà i deia: “I per a nenes no?” o “Em pensava que també seria per a nenes”. I afegeix Estopà: “Consultant-ho amb mestres, em van confirmar que és ben comú que a P5, primer i segon, les nenes no s’incloguin sempre en el col·lectiu del masculí genèric; per això, discursivament cal anar molt amb compte per no deixar-les”. Seria a partir dels nou anys que les nenes es fan seu el masculí, ves que no sigui a còpia d’exposar-les-hi.

És tan greu que, a partir d’ara, les nenes se sentin incloses només quan lingüísticament són esmentades de manera explícita? Potser no ho és tant. D’una banda es reprodueixen patrons habituals entre els adults, on els homes parla d’homes i les dones parla de dones, i de l’altra és manté viva una intuïció primerenca en l’ús de la llengua, això és, que si es parla de nens no es parla de nenes. I si un dia la mestra, en referir-se als nens, rep la resposta només dels nens, doncs potser és que ja ha de ser això.