La Barcelona ‘drag queen’ remunta el vol

L’època daurada del transformisme barceloní del Paral·lel fa bastant temps que es va acabar. Les artistes locals van topar de sobte amb un món nou, més complex, que les entenia menys i on els espectacles en directe semblaven tenir menys cabuda en la nit. El tancament de sales va trobar un petit halo de llum amb l’èxit de RuPaul’s Drag Race, el reality show nord-americà que des de fa 12 anys arrasa entre la comunitat LGTBIQ+ jove i que acaba de finalitzar la seva primera edició espanyola. Aquesta atmosfera donava esperances que una nova generació agafés les regnes de la ciutat. Però, com per a tothom, el coronavirus va arribar per sorpresa. L’escena drag de la capital catalana, encasellada en el sector de l’oci nocturn, intenta esquivar les restriccions i tornar a l’avantguarda amb un futur menys precari i trencant els límits del gènere.

La primera manifestació pels drets del col·lectiu LGTBIQ+ d’Espanya va tenir lloc a Barcelona. Era finals de juny de 1977 i un grup encapçalat per dones trans i transvestits de la ciutat va enfilar la Rambla i va acabar a bufetades amb la policia franquista a Canaletes fins a la dispersió. Aquest fet ha estat la cara visible d’una altra realitat que es vivia en desenes de locals nocturns de la ciutat, on es feia política d’una altra forma amb el cabaret, la revista i el transformisme més avantguardista d’Espanya. A la Barcelona canalla era freqüent veure nus integrals i cossos desafiant normes de tota mena. El que queda avui de tot això és poc en nombre, però una mica més en esperit, segons la majoria de protagonistes consultades per aquest reportatge.

Així ho creu, per exemple, Jono Kitchens, drag londinenca establerta a la ciutat abans d’actuar al bar La Federica, al Poble-sec, amb perruca rossa, barba morena i entre poca roba i gairebé sense. “La capacitat d’imaginació i la varietat han de tornar a ser senya d’identitat de Barcelona”, explica al costat de la seva parella artística i sentimental Joan Castillo, discjòquei, amb qui conformen el conjunt Pluma. La parella porta cinc anys intentant fer un drag que mostri cossos diversos —incloent drag king, fet per dones— amb el seu espectacle que salta de local en local i s’adapta a l’entorn. Reivindiquen l’enginy per esquivar les múltiples crisis del sector, molt tocat per les restriccions a Catalunya.

Aquest model itinerant de què parla Pluma s’ha experimentat quatre vegades a Barcelona l’últim any amb el nom de Ravalada. La dinàmica consisteix que diversos grups petits de públic —modificable segons les normes del moment— van canviant de bar (en aquest cas, del Raval i el Gaixample), veient un espectacle a cadascun, sense creuar-se. El públic pot votar per la seva actuació preferida i l’organització revela per les xarxes, un cop passada la jornada, qui ha estat la drag queen més votada. L’última edició, celebrada a mitjans de juliol, la va guanyar precisament Jono Kitchens.

La iniciativa de la Ravalada, que prepara noves dates pel setembre a Barcelona i que s’exporta a altres ciutats, va sorgir del concepte support your local drags (dona suport a les teves drags locals, en anglès). “La idea és que la gent descobreixi artistes que no ha vist abans. Que no vinguin per una en concret, sinó pel factor sorpresa”, expliquen Olivier Grau i Jakob Traxler, promotors habituals de la nit gai i la Ravalada, que asseguren que la recaptació de l’entrada va a les artistes i els bars guanyen amb les consumicions.

El drag té entre els seus pilars les idees de house (casa, en anglès) i mother (mare), és a dir, que les veteranes acullen les noves amb un sentiment de germanor. Però si no hi ha locals per actuar, no hi ha espais de trobada. I aquest relleu és el que està en perill amb el tancament de sales dels últims anys, explica Rubén Cardozo, mític transformista d’El Cangrejo del Raval. L’argentí, que es nega a revelar quants anys porta actuant a Barcelona, és clar: “Em fa molta pena perquè veig que les joves tenen molta teoria, però falten llocs, i les taules te les dona la pràctica, no val amb el tutorial de maquillatge”.

El tipus d’espectacle d’El Cangrejo és dels pocs que conserva l’essència cabaretera del Paral·lel, a base de monòlegs mordaços i playbacks d’èxits d’ahir i avui, amb el record de Carmen de Mairena com una de les seves artistes icòniques. Eugenio Bergès, propietari del bar, garanteix la continuïtat “quan tot passi” (ara està tancat), perquè el local és seu i assegura que quan pugui, hi tornarà a haver espectacles. Mentrestant, les treballadores sobreviuen en erto, amb molta sort, o esquiven el present amb altres feines.

Ni tan sols l'auge dels últims anys no ha millorat la situació de les persones que es dediquen al drag, explica Norma Mor (o Mort a la Norma), artista no binària arribada des de Xile fa un parell d'anys i que juga amb la performance i la reivindicació de l'anticolonialisme en el seu estil. Defensa que el drag queen ha de deixar de limitar-se exclusivament als bars i conquerir altres esferes de la investigació sobre el gènere i les arts escèniques. Malgrat ser ‘nova’, se sent molt hereva de l’escena underground i genuïna que té a veure amb el carrer i personatges com Ocaña i Mónica del Raval.