“Quan va començar l’epidèmia vaig dir: qui es quedi sense feina, a dinar a casa de la Leo”

El sol tot just està despuntant a la platja de la Barceloneta i Leocadia Montes, la Leo, (La Rábita, Granada, 76 anys), ja està despatxant els primers cafès al bar. Com cada dia, des de fa gairebé 40 anys, es lleva a trenc d’alba i es llança a la feina fins que cau el sol.

Ella, que va deixar la seva Rábita natal sent una nena per guanyar-se el pa a la capital catalana, amb prou feines ha sortit del seu barri, la Barceloneta. Leo és el seu bar. Tota una vida entre aquestes quatre parets empaperades de records al carrer Sant Carles. Un local que ret homenatge al cantaor flamenc Bambino, amic de la mestressa, i que guarda l’essència de la Barceloneta que va ser. Que encara és. Al bell mig del menjador, una verge; rere el taulell, una rastellera de barrets de colors i desenes de trastos que esquiven fotografies de cantants, de la Leo d’altres temps i, fins i tot, d’una somrient alcaldessa Ada Colau: “A la Colau, l’estimo molt. L’estimo des de sempre. Jo la tinc en el meu pensament d’abans que fos presidenta. Havia sentit d’ella que feia moltes coses bones per la gent”, explica.

Más información

“No hi ha projecte a llarg termini per a Barcelona”

“Al món en general, falten més Traperos”

La Leo, vídua des de fa 20 anys, sap que l’estimen: “Tots els que entren per la porta, m’ho diuen: ets una madraza, t’estimem”. I, efectivament, com una mare —amb els seus quatre fills i amb qualsevol client que entra per la porta—, la Leo ordena, disposa i mana. I tots compleixen.

Pregunta. Com ha arribat la Leo fins aquí?

Resposta. Jo vaig començar a treballar als ‘merenderos’ de la platja, els xiringuitos que van enderrocar. Després em vaig casar i vaig tenir els meus fills. Fa 39 anys que soc al bar i, des que vaig començar, no he perdut ni un dia de feina. Sense festes, ni vacances ni res. A la Barceloneta és on jo he estat. No he sortit d’aquí. He conegut moltes persones, m’estimen molt i jo els adoro.

P. Per què va començar a empaperar les parets amb el Bambino?

R. Quan acabaven d’actuar, venien al matí a la Barceloneta, a un bar que es deia La Barca. I aquest senyor era com un germà per a mi. Arribaven molts artistes al matí, feien la copa de barrecha i el pescaíto fregit els dissabtes, els divendres i els diumenges. A mi m’agradava el ball i em posava amb ells. Em deien mama, m’estimaven molt.

P. Què queda de la Leo que va arribar a la Barceloneta?

R. Tot. Ho he donat tot a la Barceloneta: tota la meva feina, la meva joventut, tenir quatre fills, tres nets. I a tots els que entren per la porta: jo no tinc clients, són família.

P. Li agrada el barri ara?

R. A mi m’agrada la Barceloneta, perquè li tinc molt afecte. Al carrer on visc encara hi ha molta gent bona, de la d’antigament, que m’estima i m’adora. És molt gran. Continua sent la Barceloneta.

Al carrer on visc encara hi ha molta gent bona, de la d’antigament, que m’estima i m’adora

P. Com ha estat la pandèmia per a vostè?

R. Molt dolenta. He estat cinc mesos tancada i no he rebut res. He perdut que m’entressin diners per pagar tots els impostos. Per a mi ha estat molt trist, perquè jo no soc una persona de gaires béns. Havia d’acabar de pagar una hipoteca i em vaig quedar sense res. Si no treballava, no la podia pagar.

P. Què és el que més la preocupa a vostè ara?

R. Que m’agradaria tornar a com jo he treballat tota la vida. Que no hagi d’intimidar la meva gent per moure’ls d’un cantó a un altre i que jo no hagi d’estar pendent que no estiguin junts. I que els veiés tots feliços. Hi ha moments en què passo molta tensió, quan he de dir a les persones que estimo que no poden entrar.

P. Ser dona, vídua, amb quatre fills i portant un negoci... Ha estat tot més difícil com a dona que si hagués estat un home?

R. La veritat és que com que jo estic acostumada a treballar des de joveneta, hi he posat valor, perquè tenia quatre fills i els havia d’ajudar a tirar endavant. Estic satisfeta d’haver estat dona i tenir la potència que he tingut jo sola.

Estic satisfeta d’haver estat dona i tenir la potència que he tingut jo sola

P. Què li queda per fer a la Leo?

R. M’agradaria haver vist coses que no he vist. Total, amb els anys que tinc, no crec que ho faci ja. La meva fundació serà això, el bar Leo. I la meva vida està ficada aquí. I quan ve gent amb algun problemet, jo li dic: va, no et preocupis, que de menjar no te’n falta, que la Leo té un plat per a tu, que aquí dinarem tots. Quan va començar l’epidèmia vaig dir: qui es quedi sense feina, a dinar a casa de la Leo.

P. I va venir gent a dinar a casa de la Leo?

R. No, jo he donat perquè s’ho emportin a casa. Jo he donat del meu menjar, del menjar dels meus fills, que jo faig estofats o bullits, i n’he donat a molta gent. I si venen nois coneguts i em demanen un cafè amb llet o un entrepà, doncs també els hi dono. Diners no, perquè no en tinc.

P. La Leo es jubilarà algun dia?

R. Esclar que m'he de jubilar algun dia, però quan pugui, perquè ara no tinc fons per jubilar-me. Si em donen 500 euros, jo no tinc per viure. Tampoc sé quant puc viure, què em pot quedar. Avui estàs bé i demà no saps el que et pot passar. Jo estic contenta amb mi i amb tota la Barceloneta.