Som el que col·leccionem

Sospitem del món de l’art. Directors de museus, galeristes i comissaris arrangen objectes estranys sobre un laberint de parets blanques i els parapeten darrere una trinxera de textos enigmàtics, de tal manera que, fins i tot quan el resultat ens proporciona un cert plaer, sempre roman un reducte d’angoixa i malfiança. Per què allò i no una altra cosa? La col·lecció d’art moderna produeix ansietat en el ciutadà contemporani, llançat en un món en què cada cop resulta més fàcil viure qualsevol experiència com si fos una obra d’art. Les avantguardes ens van convèncer que totes les coses eren dignes d’entrar dins del museu, i ens les hem cregut tant que hi hem fet entrar la realitat sencera. Busquem una brúixola en grans paraules com ara “tradició”, “qualitat” o “representativitat cultural”, però només trobem entropia.

LA LÒGICA DE LA COL·LECCIÓ I ALTRES ASSAIGS

Boris Groys
Traducció de Carlota Gurt
Arcàdia
240 pàgines
18 euros

L’entropia és un concepte de la física que mesura el grau de desordre d’un sistema: quan l’univers estava contingut en un gra de raïm abans del Big Bang, l’entropia era igual a zero; l’instant abans de la implosió que portarà al final del temps, quan ja s’hagin desplegat totes les formes imaginables, l’entropia haurà arribat al màxim. Entremig: la història de les coses que intenten vèncer la mort amb les seves pròpies armes que, segons Boris Groys, és la història de l’art.

Groys (Berlín Est, 1947), crític d’art, teòric de la comunicació i filòsof, és un dels pensadors contemporanis més reconeguts, i arriba per primer cop al context editorial català gràcies a La lògica de la col·lecció i altres assaigs. El llibre ofereix una selecció de textos travessats per la pregunta: què significa col·leccionar art? Per Groys, aquesta és la qüestió bàsica, perquè la gran enganyifa és buscar respostes en el geni individual dels artistes. La clau de l’art es troba en la lògica de col·leccionar-lo.

Una manera d’entendre-ho és comparar el museu amb altres formes històriques d’arreplegar objectes: l’església i el palau. Als espais premoderns, les obres d’art es presenten en una jerarquia rigorosa que les fa substituïbles: un fresc o una icona són importants en la mesura que remetin a un mateix contingut religiós transcendent, i per això poden ser perfectament intercanviades per obres equivalents. En canvi, al museu la substitució és impensable: la premissa fonamental de la modernitat és que les diferències estètiques són decisives, que totes les formes són igualment dignes de ser conservades en tant que formes. En paraules de Groys: “A l’edat mitjana, les jerarquies humanes s’inscrivien en les jerarquies còsmiques i celestials i treien d’aquí la seva legitimació, ara la igualtat democràtica de la humanitat s’inscriu en la suma zero de totes les formes museísticament representades”.

L’entropia ens inquieta perquè tenim arrelada la idea que la vida necessita un ordre essencial. Però Groys, que va viure molts anys a la Unió Soviètica, celebra els vents implacables del desordre. En l’era de les ideologies, tots els intents de fer anar el món conforme a un principi últim van acabar en l’horror del totalitarisme. En canvi, seguint Susan Sontag, Groys pensa que Karl Marx només va tenir raó en part: “El món, en efecte, ja no es pot comprendre, però el món ja tampoc no es pot canviar. L’única cosa que es pot fer és col·leccionar el món”. Després de descabdellar totes les confusions que ens angoixen i alimenten les nostres sospites, la prosa neta i brillant de Groys deixa el lector amb un sentiment de tranquil·litat lúdica. És la calma tensa del col·leccionista, és a dir, de tots nosaltres.